D’un temps que ja és un poc nostre.

Quan vaig deixar l’ajuntament tenia previst una espècie de vacances polítiques, és a dir marcar una certa distància amb una activitat que m’havia ocupat i preocupat molt i dedicar-me a altres coses. Un cert desànim per la vida partidària, en el que cada cop veia més reservat el procés de decisions a uns pocs, me’n havia allunyat progressivament, però sempre el calor de la gent, el poder donar un cop de ma, contrarestava els dubtes. 

Dos mesos no són gaire, la desaparició de la militància no ha significat però indiferència, de fet, els canvis polítics vertiginosos en aquests darrers dies, m’han portat a donar opinió amb més assiduïtat de la que tenia previst. Per què, mai pots preveure que faràs en moments de canvis.

Estem en un moment apassionant, estem a prop de grans canvis, tenim enormes perills al cim, però ara i avui tenim la possibilitat de canviar el que semblava inamovible. Sí, és cert, alguns continuen dient que res es pot canviar, que és impossible. Perdoneu-me que mal pensi: si ho repeteixen tant, si amenacen dia si, dia també...pot ser no n’estan tant de segurs.

No se pas que faré en els propers mesos, el que sé és el que no faré: mirar-me, des d’una falsa torre d’ivori, els esdeveniments. El protagonista però, és i ha de ser la gent, els grans canvis són col·lectius o no son. El partits i les entitats espero que estiguin a l’alçada de les seves responsabilitats. Per què en política no n’hi ha prou de tenir la raó, has de tenir la força i aquesta te la dona el poble.