Un mes sense militar a ICV.

Avui fa un mes que vaig fer pública la meva sortida d’ICV. És un bon moment per a la reflexió, per què una decisió d’aquesta mena sempre ha de ser objecte d’anàlisi quan afecta una part important de la teva vida. Sempre he pensat que l’acció política és consubstancial en una vida que es vulgui plena, per què els teus desitjos personals, laborals o familiars han de ser compensats amb el compromís en la lluita pel benestar dels teus conciutadans.

És cert que la meva decisió no ha esta una esmena a la totalitat a l’acció d’ICV, amb la que comparteixo una part molt important de la seva anàlisi col·lectiva i de la seva acció social. Ha estat una esmena al seu posicionament nacional, que podia conllevar en la discrepància, si no fos que del 9N al 27S, aquest posicionament  juga un paper clau i estratègic, es a dir, que Catalunya sigui un estat independent o no.

M’he vist amb els meus companys, no puc ni vull usar el mot ex, en diferents mobilitzacions al carrer, m’he sentit igual i tant ben acollit com abans, el diàleg es fluït i el respecte mutu. A Girona, hem mantingut sempre una diàleg intern que facilita aquesta relació. Més enllà, silenci. Deu ser lògic, però se m’ha fet estrany. Barcelona, políticament parlant, sempre ha estat un mon esquerp, sinó et fas d’ells i participes de les seves costums. Baixar a Barcelona, per a molts és “pujar” en l’escalafó”, jo mai ho he vist així...

Em costa viure la política des de la distància, però m’estic acostumant a veure-la des de la independència, se’m fa estrany però, no puc dir, que no sia interesant...No he pres, encara, cap decisió sobre el 27S. Defujo certeses superficials i escolto a molta gent. Soc conscient del moment històric que vivim, de la facilitat de caure en errors, de la subtilitat o grolleria que trobes en el posicionament partidista i alhora la generositat de la gent que lluita pels seu ideals. Aniré comunicant-vos el que penso i el que faré.