Aquest darrers
dies ens hem deixat de mirar a nosaltres mateixos, les nostres potencialitats i les nostres misèries, per
posar els nostres ulls a Grècia. Uns per a amagar les seves vergonyes en els
problemes aliens, altres per somiar en governs capaços de viure amb coherència, enormes dificultats.
Els enormes
costos personals i com a col·lectivitat que estem pagant per un procés que en
lloc de culminar-se em recorda Uróboros, la serp que es mossega la cua, perdut
en rivalitats i personalismes, mirant Grècia s’aclareix al bell mig de dificultats
més grans que les nostres, el lideratge conseqüent i valent.
Tripras i Varufakis
aixequen l’odi d’aquells que es veien immunes a la democràcia. Els segrestadors
d’Europa, els desmemoriats de la nostra història comuna, abominen de que la
democràcia pugui ser més forta que els interessos. Un i altre sabent que tots
just estem al començament, que caldrà, pot ser, donar passos enrere, però mai
perdre el nord del que volem. No és una lluita grega, és europea i per tant
catalana.
OXI, el no,
vol dir sí! per que sense plantar-se, no hi ha força per avançar. La histèria i
els insults que reben els hi dona la raó. Ja es carregaren la democràcia
grega fent dimitir un president i tirant enrere un referèndum. Ja governaren
tecnòcrates posats a dit fins que les eleccions donaren el govern que volien. Recordem
la història recent, els grecs no l’obliden. Ni un pas enrere, OXI!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada