OXI.

Aquest darrers dies ens hem deixat de mirar a nosaltres mateixos, les nostres  potencialitats i les nostres misèries, per posar els nostres ulls a Grècia. Uns per a amagar les seves vergonyes en els problemes aliens, altres per somiar en governs capaços de viure amb coherència, enormes dificultats.

Els enormes costos personals i com a col·lectivitat que estem pagant per un procés que en lloc de culminar-se em recorda Uróboros, la serp que es mossega la cua, perdut en rivalitats i personalismes, mirant Grècia s’aclareix al bell mig de dificultats més grans que les nostres, el lideratge conseqüent i valent.

Tripras i Varufakis aixequen l’odi d’aquells que es veien immunes a la democràcia. Els segrestadors d’Europa, els desmemoriats de la nostra història comuna, abominen de que la democràcia pugui ser més forta que els interessos. Un i altre sabent que tots just estem al començament, que caldrà, pot ser, donar passos enrere, però mai perdre el nord del que volem. No és una lluita grega, és europea i per tant catalana.

OXI, el no, vol dir sí! per que sense plantar-se, no hi ha força per avançar. La histèria i els insults que reben els hi dona la raó. Ja es carregaren la democràcia grega fent dimitir un president i tirant enrere un referèndum. Ja governaren tecnòcrates posats a dit fins que les eleccions donaren el govern que volien. Recordem la història recent, els grecs no l’obliden. Ni un pas enrere, OXI!