Quan vaig
acceptar anar a la candidatura d’ERC al Congrés vaig tenir que superar molts
dubtes, i no pel fet que sortir no era pas fàcil, els tenia per ser una
organització diferent a la que vaig militar fins al juny. L’acolliment de la
gent d’esquerra i de molta altre gent que s’atansava per animar-me m’ho han fet
molt fàcil, els resultats han superat les expectatives.
Cal dir que
m’he alegrat dels bons resultats dels
meus antics companys, no solament perquè han reduït les expectatives de
ciutadans, també perquè han sabut atreure a una part de l’esquerra independentista que possiblement no hauria votat, si això serà circumstancial, ja es veurà.
Han tingut un bon cap de llista a Catalunya, fent tàndem de fet amb Ada Colau, i a Madrid, amb un Pablo Iglesias, el dels
millors moments televisius. Tot amanit
amb una excel·lent campanya amb ampli suport mediàtic.
Però les
raons que m’han separat d’ells son avui les mateixes que ahir. Clar que puc
defensar i defensaré les propostes socials comunes, però crec que la
independència és imprescindible per a fer-les possible i que aconseguir canviar
primer Espanya és un camí erroni. Sense república catalana no hi haurà ruptura
democràtica a Espanya, aquest és el mau parer.
Ara i ací,
com a diputat seré fidel a la confiança que m’han dipositat els electors. Els
que no m’han votat, però volen canvi, no trobaran un mi un adversari. Ens espera
a tots un camí feixuc i mai la
prepotència i el sectarisme seran els meus mitjans ni ningú em farà oblidar el camí
a seguir.
Per cert
seguiré mantenint el bloc, triaré un nou nom, accepto suggeriments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada