El dia després del dia després

No he volgut escriure res el dia després del diumenge, per raons obvies. Perquè era el dia dels innocents i perquè no em veia capaç, sense haver estat present dotze hores en l’assemblea de la CUP, entendre les raons que van portar a acceptar, sense trobar una solució immediata, l’empat sorprenent entre dos propostes irreconciliables. Ha passat un xic de temps, i com no em sento indiferent i alhora avorreixo fer de fiscal, diré el que penso, el que temo i el que desitjo.

Penso que hem anat molt lluny com a poble, que en lloc de baixar el cap al desnaturalitzar l’estatut es va produir una mobilització popular inesperada per la magnitud i radicalitat dels objectius. La independència passa en poc temps de ser molt minoritària a ser la opció més acceptada per la població. Els que ja els hi va bé com va i els que tant sols volen canviar un xic, que no son el mateix ni es poden sumar, un per un son molt més minoritaris que els que volem independència. Això és sorprenent si veiem el que ha passat els darrers trenta anys.

Temo però que quan avances, deixes al darrera gent que amb el pas del temps es capgiren en contra dels que per a ells corren massa o en la direcció equivocada. Passa a la dreta i a l’esquerra, en vells burgesos i en joves revolucionaris, si la realitat no s’ajusta al que volen o creuen, la realitat està equivocada. Quins esforços ha fet i està fent la oligarquia catalana per a desacreditar el procés! I quina "merda de procés" diuen “els revolucionaris” perquè ells no l’encapçalen! Si ja tenim fora de Catalunya adversaris enormement poderosos solament ens faltava la guerra interna a dreta i esquerra a casa nostra!

L’odi, la rancúnia, el sectarisme ha arrelat en una part dels que si oposen, però també del que el proposen. L’he vist en gent que teòricament defensa o defensava a Junts pel Sí, insultant a al CUP de forma daltònica, sens destriar res ni a ningú. L’he observat en una part de la CUP demonitzant Mas i la burgesia, sense destriar tampoc ni què, ni qui ni quan.  La defensa d’interessos de classe per part de la dreta extrema i d’un abstracte anticapitalisme per l’esquerranisme, de fet conflueixen en paralitzar un moviment que els depassa per interclassista, perquè és de tota la nació. Perquè solament un moviment d’aquesta mena pot construir la independència.

Desitjo però que s’imposi la majoria, que de nou el moviment popular s’aixequi i com ha passat aquets darrers anys, després de no pas pocs problemes i confusions, ens permeti tirar endavant. Qualsevol altre alternativa ens porta a més de menys. Menys llibertat, menys igualtat i menys solidaritat. A reforçar l’estat espanyol i el vell i injust autonomisme.