Van desaparèixer per art de màgia els feixistes després de la mort de Franco?

És mentida que Adolfo Suárez fou el darrer secretari general del “Movimiento Nacional”, el partit únic hereu de la “FET i y de las JONS”, i que bona part dels dirigents de la UCD havien estat en l’esmentat partit? No és veritat que Manuel Fraga i la majoria de diputats  del 1978 d'"Alianza Popular" havien estat ministres de Franco?  Ni en la constitució alemanya ni en la italiana de Postguerra participaren en la seva redacció ni els nazis ni el feixistes! Perquè, doncs, tants escarafalls quan un jove polític d’esquerres ha dit que en la constitució del 1978 participaren feixistes en la seva redacció i que això és un cas únic a Europa?

I afegiria, és encara més únic que no s’hagi reformat en 37 anys en aquell articulat en el que aquests, els feixistes, deixaren una ferma petjada! És clar que hi havia demòcrates entre els redactors. Però el “soroll de sabres” i l’amenaça de un nou bany de sang, ens obligaren als demòcrates a acceptar, molts pensaven que per un temps curt, articles amb els que avui els fills i nets dels feixistes s’atrinxeren per a governar despòticament i els han convertit en "sagrats" per a no tocar-los de la Constitució del 78.

Recordo perfectament les explicacions de Jordi Solé Tura en el Comitè Central del PSUC, per a convèncer-nos que la redacció presentada era el màxim del possible l’any 1978, sense una confrontació en el que érem massa dèbils per a imposar la “ruptura democràtica”. I al meu parer, en aquell moment tenia raó. Ara bé, com a conseqüència del cop d’estat del 1981 la transició s’aturà deixant inacabada  la reforma democràtica.

Les esperances en el govern de Felipe Gonzalez, que prometia més que el Pablo Iglesias d’avui, va deixar la carta magna com estava, no derogà l’amnistia, convertida en llei de punt final, i aquells que volíem més democràcia teníem menys diputats que els dits d’una ma. D’aquella pols el llot en que ara ens trobem!

Dir les coses pels seu nom sembla que encara escandalitza a alguns, però afortunadament  les noves generacions no tenen tanta autocensura perquè el mite de la “transició modèlica” ja no s’aguanta per en lloc.