Ni hiperventilat ni pessimista!

Em nego a ser pessimista, a tirar la tovallola malgrat les dificultats de formar govern i programa que permetin avançar decididament cap a la independència. El desencís comença en els nostres caps i és el millor aliat dels que ens volen veritablement derrotats. Hi ha raons per emprenyar-se? I tant. I la responsabilitat rau en la gent que s’organitza per a fer política, els que anomenem polítics, que tenen l’obligació de cercar sempre una solució als problemes i no crear–ne de més grossos quan la solució al més important sembla propera.

No soc nacionalista, he estat i soc catalanista, entenc la independència com un instrument per a obtenir un estat propi, un cop la via autonomista ha fracassat. Tinc idees, conviccions,  d’esquerres i no penso canviar, però quan vols transformar radicalment un país, cal amplies majories i per tant molta gent que ni pensa ni pensarà com tu. Cerques aleshores el mínim comú denominador, marques un temps i una forma d’organitzar la transició i uses totes les forces per arribar a l’objectiu, en el nostres cas, ara i avui, és la independència.

Excloure la dreta catalanista seria un gran error, malgrat hem patit en el model autonomista les seves polítiques. Per que l’error es pensar que es pot construir una república solament amb les idees d’una part. Però també és un error la desqualificació i l’insult contra aquells que al bell mig d’un debat intern, intens i plural no veuen avui per avui un acord acceptable.

La separació entre possibilisme i oportunisme es molt prima, tant com la que hi ha entre la defensa ferma de les conviccions i el sectarisme. Fer política amb majuscula, es moure’s entre aquests vectors, cal confiança i serenitat en la negociació i que allò que proposes ho entengui la gent. Avui, tot allò que no ens porti a construir ja el camí cap a la república catalana o està mal formulat o és un error.