Articular els 180 ‘no’, es possible?

Els múltiples portaveus del sistema recomanen a Pedro Sánchez acceptar Rajoy al capdavant del govern, abans i ara. Ha de ser conseqüent amb el projecte bipartidista, amb l’herència de la transició, diuen. Es cert que PP i PSOE son adversaris, d’ací les dificultats, però Podemos i els independentistes  són -per a ells- l’enemic!

El PSOE no vol subordinar-se al PP, però tampoc no vol/pot encapçalar una nova transició democràtica. Necessita unes noves eleccions per a deixar enrere a Podemos, com a mínim a vint o trenta escons de diferència, i des de una major força, pactar amb el PP unes reformes que estabilitzin el sistema. Però per això no pot semblar el culpable de les noves eleccions, cal una culpa col·lectiva per a difuminar la responsabilitat pròpia. 

En qualsevol ca els diputats independentistes, i especialment els d’esquerres, dificultem amb els nostres vots de bloqueig aquesta reforma de mínims a pactar. Primer perquè en aquests mínims s’exclou qualsevol canvi substancial de les relacions Catalunya-Espanya, i en segon lloc, perquè socialment parlant els canvis possibles són insuficients, molt insuficients.

Ens esperen moment se confusió, es la vella tàctica de la tinta de calamar que emmascara la fugida cap a endavant d’unes terceres eleccions. També continuarà la guerra de nervis que debiliti el lideratge del PSOE i si sona la flauta permeti canviar el rumb cap a un acord de mínims, no ho podem descartar, però al meu parer si han arribat fins ací no afluixarà. Ara bé, Sánchez comença converses excloent Bildu, no es pas una bona senyal.

I a casa nostra, caldrà de nou i van...no afluixar en no acceptar la demanda d’una llista única independentista, perquè seria un regal a les esquerres no independentistes i trencaria el que ha estat la gran revelació d’aquestes darreres legislatures, la veu clara i coherent, allunyada del vell i nou peix al cove, del grup d’ERC.