El dia desprès...

Ha succeït el previsible i Rajoy haurà d’esperar a setembre -al dia 25 per ser més exacte- per a encarar, o no, una nova investidura. Sessió monòtona de la que solament ha destacat en Gabriel Rufian, que amb la seva oratòria esmolada ha posat als representants del sistema dels nervis. Dimecres Tardà, divendres, Rufian, no guanyen per ensurts!

En un moment en que les institucions espanyoles es troben encallades, amb enormes dificultats  per a trobar la forma de superar una crisi de desgast dels materials amb els que es van construir els fonaments de la restauració del darrer terç del segle XX, s’intenta minimitzar la magnitud del problema reduint-lo a una picabaralla entre els dos partits centrals, PP i PSOE, en el que el darrer, obcecat segons ells, impedeixen al primer governar com deu mana.

Podemos que va néixer com l’instrument per a transformar de baix a dalt el sistema i Ciudadanos que fou la vàlvula de seguretat per a que el canvi fos un simple recanvi no han assumit les expectatives. El segon es avui comodí i crossa dels dos partits del sistema i Podemos perd la força que li donava la seva novetat i no troba ni un encaix intern ni un marc d’aliances que li permeti consolidar-se. D’ací que, més d’un, facin la hipòtesi d’un govern amb participació activa o passiva d’ambdós, amb el PSOE. Impensable a l’anterior legislatura, fa tant sols pocs mesos.

I nosaltres anar-hi anant, no sense dificultats, però al menys amb una estratègia pròpia i amb tot el que plou, factible. Més encara si es sumen aquells que, dubtosos del que es podria fer a Madrid, ara, vist el resultat, no poden confiar en cap canvi profund amb l’epicentre al centre. Si Rajoy donés un pas al costat –acció de la que no el veig capaç- el resultat no alteraria el producte.