Us
he de confessar que quan vaig prendre la decisió d’anar com independent a la
llista del Congrés el 20 D tenia dubtes. Les decisions importants que prens a
la vida les han de produir. L’acollida de la gent d’ERC de les comarques aviat me’n
aclariren un munt, però ha estat Joan Tardà, i les companyes i companys del
grup parlamentari, les que m’han fet arribar a la conclusió de que vaig
encertar.
Ahir
escoltant el discurs de Joan Tardà a l’hemicicle, fonamentat, clar, vehement i
alhora seré, ens vàrem omplir d’orgull. En una investidura, la no nata de Rajoy,
en la que el discurs del candidat va centrar-se en el no a les aspiracions nacionals
de Catalunya -gairebé la meitat del seu contingut- calia una resposta contundent, una veu en la
que ens sentíssim representats, més enllà de si votàrem o no ERC a les darreres
eleccions. Al meu parer es va aconseguir. El silenci que es podia tallar amb un
ganivet al final del seu discurs, fou la demostració de que havíem aconseguit
el que preteníem.
Molts
cops ens preguntaren, en aquestes dues eleccions tant seguides, que havíem de
fer a Madrid? L’ imatge d’en Joan tardà, les seves paraules, la preocupació que
traspuava la cara del Rajoy i dels mes llestos dels nostres adversaris, és la
resposta més nítida que podíem donar. En el Front de Madrid som els que
bloquegem que la dreta més casposa d’Europa pugui formar govern, som els que desconstruïm
les aliances que Ciudadanos, els neo-falangistes, fan i desfan.
I com vàrem fer ahir un cop més, en el final de la seva intervenció, oferim a l’esquerra
espanyola la ma estesa per a un canvi de rumb, per a deslligar-se del
nacionalisme autoritari de la dreta i obrir un nou camí de llibertat. Sense referèndum
a Catalunya l’esquerra espanyola farà seguidisme de la dreta més reaccionària
del continent. Però si no s’aclareix i continua mirant a un altre cantó,
nosaltres seguirem el nostre camí a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada