De Girona a Madrid...

Surto d’una ciutat, Girona, que recupera una certa estabilitat, i vaig a una altre ciutat, Madrid, que ha fet de la inestabilitat costum. No nego que veig amb bons ulls que tinguem nova alcaldessa divendres, menys l’aliança de govern. Però, soc conscient, que en política sovintegen els estranys companys de viatge, sobre tot quan no es vol viatjar sinó quedar-se com estàs. Igual a Madrid tenim una sorpresa d’aquestes i s’assumeix aquest costum d’aliances de contraris per l’estabilitat i en aquest cas per la sagrada unitat d’Espanya. De fet, quan els interessos pesen molt, tot és possible.

Per a Girona m’hauria agradat un altre govern, sense vicealcaldies no guanyades, ni repartiment de responsabilitats sense programa comú. La pressa, les equivocacions anteriors, han portat a l’acord més còmode, de segur que ha predominat una mirada curta a la necessàriament llarga del projecte per la Girona de futur. Però això ho te la política i les responsabilitats, pel bo i el dolent, sovint son compartides.

Haurem de fer el seguiment del que es fa i també del que no es farà, de la capacitat de fer govern o de tenir-ne dos en un. La sintonia personal, les contradiccions entre partits i l’alè de l’oposició marcaran els propers temps. La majoria sembla confortable, però pot portar a cometre errors precisament per considerar que com hi ha majoria, rai!

I que os puc dir de Madrid! El ball de la cadira continua desfermant-se i qui pot hi fica cullerada. Molts galls, molta testosterona, molts mitjans de comunicació necessitats de titulars, tot això no fa fàcil el pacte. Si més no un pacte explícit. Solament ens resta per veure, per no anar a unes hipotètiques eleccions el 27 de juny, els pactes fora dels focus, els que es gesten als despatxos dels  poderosos. D’aquests, si en parlem, serà quan ja estiguin fets!

Sense grans novetats al front de Madrid.

Malgrat la situació de confusió en la que viu el Madrid polític per les conseqüències de la investidura frustrada de Pedro Sánchez, el proper dimarts a la tarda tindrem el primer Ple ordinari del Congrés. Una sessió, que pot ser llarga, i començarà amb dos proposicions de PP i Ciudadanos “por la defensa de la Unidad de España”! No podia ser d’una altra manera, en aquesta cursa grotesca que porten en aquest tema, amb la complicitat del PSOE. Per cert, en altres punts, em tocarà intervenir des de la tribuna per primer cop.

Aquesta situació que es vol donar, de normalitat parlamentaria, contrasta amb l’actitud obstruccionista del govern en funcions, que intenta no donar explicacions de la seva activitat, perquè sense vergonya continuen aprovant decrets i gastant el pressupost, malgrat representar un parlament, el que el va escollir, que de fet avui ja no existeix. Ens desplacem per un camí desconegut i en aquest marc afloren les contradiccions d’un sistema que fa aigües per tot arreu.

Ja tinc entrades preguntes, proposicions no de llei, compareixences...en pràcticament totes les comissions parlamentàries de les que soc portaveu. Em queda encara alguna, com educació, presidida pel PP, que no ens em reunit mesa i portaveus, per a ordenar el futurs debats. Intento aprofitar al màxim els mitjans per a estudiar...si, de nou, m’he de fer un fart d’aprendre coses que em son imprescindibles per a fonamentar propostes i intervencions. Si el saber, diuen, que no ocupa lloc, os he de confessar que -serà per l’edat- em cal espai suplementari a la memòria.

Rebem un munt d’invitacions a conferències, jornades, presentacions, simpòsiums...etc. Algunes m’ha sabut greu no poder anar, la majoria no era necessari que hi anés. El fet que et convoquin  a reunions parlamentàries, sovint amb menys de 24 hores - tot i que diuen que en el futur millorarà-  fa que si et compromets a anar a algun lloc, puguis quedar malament per no poder fer-ho. Bé, fins ací, una breu explicació del que faig al front de Madrid.

Girona em fa patir!

A l’espera de l’acord de govern entre l’ex-CiU i el PSC a l’Ajuntament de Girona, el més rellevant és la substitució de l’efímer alcalde Ballesta per la fins ara tinent d’alcalde Marta Madrenas. Trobo positiva l’elecció de la persona que serà la nova alcaldessa, més enllà de l’estima personal que li tinc, té l’experiència necessària de govern i un bon coneixement de la ciutat per assumir aquest repte difícil.

Ara bé, penso que és del tot lamentable la manca d’autocrítica pels esdeveniments que han portat a aquesta situació i profundament injust i fora de tot anàlisi mínimament seriós, carregar tots els neulers contra ERC, com si tingués una obligació no escrita de subordinar-se a l’antiga CiU, faci el que faci qui porti la seva direcció a la ciutat.

Aquest concepte de subordinació, primer de la ciutat, que havia d’acceptar el número 19 de la llista de CiU perquè així s’havia decidit internament; després d’ERC i la CUP, perquè havien d’acceptar acríticament en bé de la governabilitat i de la unitat independentista, que no es basava en la confiança mútua, ni en bastir un nou govern amb una nova estructura i prioritats fruit de la nova composició, ha portat a una política erràtica d’aliances. Primer amb Ciudadanos-PP, del que va sortir amb “espantà”, minuts abans del Ple, el primer. I avui, amb el PSC, enemics incompatibles, fins ara.

Tota aliança funciona si s’aguanten els programes i, per damunt de tot, si hi ha confiança entre les persones. Ho veig difícil en l’aliança que es planteja avui, però caldrà analitzar els programa comú, si n'hi ha, i les competències de govern de cadascú. Dubto que sense un acord per d’alt, Puigdemont-Iceta, hagués estat possible aquest pacte, però ambdós no estaran en el dia a dia i això el fa fràgil.

No puc concloure, aquets primer anàlisi, de segur precipitat, sense desitjar els millors èxits a la futura alcaldessa, les discrepàncies que pugui tenir amb el nou govern no pertorba la meva responsabilitat de voler el millor per la ciutat i que en els proper mesos als mitjans de comunicació ens donin bones notícies, perquè Girona aquests mesos m’ha esborronat i m’ha fet patir.

Hi ha un altre govern possible a Madrid. Però el PSOE no el vol.

En el temps que porto al Congrés, la hostilitat de PP i Ciudadanos amb ERC la donava per suposada, el que m’ha sobtat ha estat la del PSOE. La Marian de Bildu, que ha estat alcaldessa d’Hernani, i ara és una de les dos diputades d’aquets grup polític al Congrés, em deia l’altre dia, que els socialistes no saben tractar el tema de les nacions sense veure com enemics a l'esquerra independentista i fer d’aquesta obsessió un mur de paper infranquejable per a negar qualsevol diàleg. Pel que he vist, pateixo i comparteixo plenament el que diu.

Malauradament és així, avui, en el tema català, però alhora els hi serveix d’excusa per a no comptar amb un govern d’esquerres que seria possible si es busqués la complicitat d’ERC i el suport o abstenció de PNB i DiLl. Demonitzar  als catalanistes, com s’ha fet i es fa amb Bildu, els hi permet als sectors més dretans del PSOE, portar el partit cap a un pacte amb la dreta extrema de Ciudadanos, disfressats de centristes.

De retruc a Catalunya el PSC es veu abocat a un pacte de fet amb PP i Ciudadanos. Abocant a la seva militància a un seguiment acrític o a l’abandonament. Mai he cregut que quan pitjor, millor. Un govern d’esquerres en podria portar a millores socials per a tots i a un referèndum pactat que canalitzés el sentit majoritari per la independència a una secessió sense greus enfrontaments. Sempre i quan el poble català, majoritàriament, ho decidís.

De moment, tenim govern en funcions del PP i continua la seva ofensiva contra les institucions catalanes. Em sento molt a prop i plenament solidari dels ajuntaments de Celrà i Viladamat perseguits per l’Audiència Nacional en la seva actuació de suport a la resolució I/11del parlament de Catalunya. Bé, continuarem parlant clar a Madrid i avançarem dia a dia al costat del govern i del parlament. Actuar, resistir, respondre i avançar.

PSOE-Ciudadanos perden, però no es donen per enterat!

Arribat a casa, rumio amb el que ha passat aquest dies al Congrés, i me’n adono que no em puc treure de sobre la impressió de que el sistema representatiu, ací i ara, necessita d’una profunda transformació. En aquest àmbit, el trobo excessivament encarcarat i profundament autoritari. Es prima determinats lideratges per sobre de la representativitat i s’encotilla el parlamentar, el parlar en el parlament, buidant-lo amb intervencions cronometrades i un us arbitrari de l’autorització de les rèpliques, perdent el que tenia de viu en els seus orígens.  

En l’escó 2607: 2, per estar en el segon dels tres àmbits emmarcats per passadissos en que es divideix l’hemicicle; 6 per la fila en que estic, començant a comptar des d’on es troba el govern, banc blau; i 07, per l'ordre de l’escó començant des del passadís de l’esquerra vist des del la presidència. Tinc una bona visió i bona companyia, gent de Podemos a dalt i a baix i a l’esquerra, Compromís. Un xic més enllà , Ciudadanos...sense comentaris.

Sorprès per la rebuda a les portes del Congrés, poc abans de començar la sessió, molta gent entre curiosa iaspectant com si fossin l’entrega dels Oscar, o la desfilada de la Castellana. Insults i aplaudiments quan passarem pel davant. La Bronca s’encomanà en el transcurs de la sessió, com ja vaig comentar en directe. Un Patxi, el president del Parlament, arbitrari i incapaç, que se li van creuar el cables més d’un cop i sempre afavorint als “seus”, PSOE-Ciudadanos.

Derrota clara de la coalició Sánchez-Rivera, negada pels portaveus respectius, perquè les evidències si no agraden, sense problema, es deixen de banda. Dos mesos passarem entre la Gran coalició i les eleccions, de fet el mantenir l’acord Ciudadanos-PSOE i “negociar” ambdós, com una parella de fet, exclou qualsevol acord amb les esquerres, que no sigui votar-los a canvi de res. Així està la “Villa i Corte”, perquè el poble, es veu, es va equivocar...i com no, probablement, tindrà una nova oportunitat per a votar bé, es a dir, a la parella feliç.

Pedro i el llop

Al acabar ahir la sessió d’investidura no consumada de Pedro Sánchez a l’espera de la segona volta de demà a 2/4 de 8 de la tarda intento esbrinar el perquè de tot plegat. Què ha portat a un candidat a esdevenir caduc en tant poc temps. Manca d’estratègia? Manca d’experiència? Incapacitat manifesta? Un poc de tot però, al meu parer, a predominat la clau interna per sobre del risc de formar un govern, doncs l’únic possible en clau de canvi era fer-ho amb el vímecs de les esquerres assumint el repte de Catalunya com una oportunitat i no com un problema.

En clau interna predominava la por. La por a conviure amb altres esquerres, doncs la història d’aquets darrers trenta anys ha estat un PSOE amb una comodíssima hegemonia . A destruït i gibaritzat les altres esquerres que li disputaven en la transició aquest espai. Ara la por escènica el porta als confortables braços de Ciudadanos, però aquest te un problema i és que la suma no comporta majoria suficient.

No dubto que els poders econòmics i mediàtics han tingut molt a veure en l’estratègia de confrontar-se i ningunejar a les altres esquerres. El pacte de fet que va produir el turnisme entre el dos grans partits a saltat pels aires però un espanyolisme ranci contamina qualsevol alternativa que passi pel reconeixement de les nacions històriques i del seu dret a l’autodeterminació.  

Per conviccions nacionalistes o per excuses de mal pagador, ahir Esquerra fou per a Pedro Sánchez el llop,  la causa de que les esquerres no sumaven, segons ell, per a fer un govern de canvi. La seva línia vermella: cap reconeixement el dret a l’autodeterminació, per tant, no vol cap pacte del que formi part per acció o per omissió Esquerra Republicana,  conseqüentment tant sols amb Ciudadanos pot formar govern, malgrat no surtin els números i que de canvi solament tingui els individus que formin part del nou govern. Enrocat amb aquesta estratègia, solament li resta que el PP formi part de la seva combinació o que en el futur ell formi part de la combinació amb Ciudadanos i PP.

Pedro! Quin començament d’investidura!

El meu primer debat d’investidura! Bé, cal ser precisos, el primer debat on he participat com a diputat davant d’un candidat a President del Govern d’Espanya. Tot em fa pensar que aquest candidat no se’n sortirà. En el debat ha fet mèrits sobrats per que no sigui així. Ni te programa, ni te contingut, ni té maneres i per no tenir, no té prou socis.

Es cert que no esperava gaire, però un xic més de qualitat, com a mimin dels que li han escrit el guió, penso que sí era possible. Gent intel·ligent al seu voltant de segur que en té. Però partia de dos premisses que li encotillaven el discurs, el pacte amb Ciudadanos, que li pesaven amb una balança de precisió qualsevol càrrega no escrita i rubricada amb ells; i, de nou, sempre, Catalunya.

Ai, Catalunya! N’ha parlat poc i malament. Res ha dit que satisfés, no solament als independentistes, que res de res, ni tant sols a aquells que demanarien al menys una nova relació no subordinada. Quan a concretar el seu model, diu que vol aclarir competències, amenaça més que proposta que em recordava la malaurada LOAPA. Al cap i a la fi el seu model ara, és el de Ciudadanos! I aquest,  pla que el coneixem a Catalunya.

Del debat et queda un regust amarg de déjà vú, de quelcom del passat...Quan el que caldria és arriscar-se, explorar nous camins, més democràcia i menys paraules buides. Veurem demà que dona de si les intervencions dels diferents grups i les rèpliques, què es diu i què es deixa de dir. Tardà de segur no os deixarà indiferents!