Devesa, Modern...de pressa, de pressa!

A pocs mesos de les eleccions municipals tot son presses i els temes que han quedat al calaix o encallats de cop i volta prenen velocitat de llampec. Bé, de fet, és un clàssic i es molt difícil trobar un governant que a darrera hora no lo vingui aquesta mena de “febre conillera”.

A Girona estant veig estorat, però no del tot sorprès, aquesta mena de processos participatius de butxaca. Soc sincer també ho vaig patir quan formava part del govern, mai la distància, com diu la cançó, pot ser l’oblit! Però com no, qui ho criticava en l’oposició, ho practica ara en el govern. Caldrà en el futur trencar d’un cop aquets cercle viciós.

Dubto que tingui massa èxit. Els ciutadans comencen a estar curats d’espants i cada cop estan més distants d’aquesta mena de jocs de mans. Aleshores per que es fan? Te més a veure, al meu parer, en la política per a polítics, en no donar arguments al rival electoral per a que aprofiti el que no has fet per tira-t’ho en cara. No cal la qualitat del que estàs fent, amb el fet que ho fas o estàs a punt, ja si val per callar boques.

Entenc que la política te quelcom d’espectacle, però molt sovint es queda amb aquesta façana, d’ací la distància que es produeix amb la gran majoria de la ciutadania. Calen més polítics que diguin –miri, això no ho hem fet per que teníem altres prioritats, però ho pensem fer en el futur, d’aquesta o aquesta altre manera, si ens fa confiança- la sinceritat i la coherència poden ser un valor polític. Així ho espero.

Saps com funciona una empresa?

No fa pas gaire un directiu que no empresari em feia aïradament aquesta pregunta -saps com funciona una empresa?- responent a una pregunta meva. Li demanava sobre la documentació que avalés determinades decisions força transcendentals en el tema del que parlàvem que afectava una administració publica.

Al meu parer, aquests darrers anys i possiblement força abans, no poques empreses que treballaven per a l’administració han fet de la manca de memòria una component clau de la relació, sovint equívoca, amb tècnics i polítics. Ara es demanen responsabilitats, a voltes, i no es gens fàcil trobar l’entrellat amb tanta manca de memòria i amb la conseqüent manca de documentació.

Tinc molt de respecte per l’empresa i els empresaris, soc conscient del seu paper en una economia de mercat i malgrat no simpatitzi amb el model  valoro la feina i el compromís vingui d’on vingui. M’allunyo i em confronto amb aquells que hipòcritament  s’allunyen de les regles de joc que diuen practicar, la lliure competència, l’optimització de recursos...i viuen  a redós de la complicitat i de l’amiguisme en les esferes del poder polític.

El personalisme en la política, la llarga presència de determinades persones en el poder, els cercles de devots i deutors al voltant del cap, ha creat un model d’empresa privada per concessió, mixta...o amb altres formes creatives, profundament opaca i gens procliu a donar explicacions gaire de res, més enllà de auditories estereotipades o informes que escombren cap a casa. Segur que hi ha excepcions, però lamentablement els hi costarà aixecar el cap al bell mig de tanta “omertà”, en uns moments en que l’exigència ciutadana creix de manera geomètrica

131 dies de vaga...i un final feliç!

No és el primer cop que parlo dels treballadors d’AJ Ruz i dels sindicalistes que dia i nit els hi han donat suport. Ha estat una lluita llarga, molt llarga, que ha reeixit per una barreja de coratge i fermesa, de lluita des de baix i d’organització sindical, un exemple, un bon exemple de que es pot canviar fins i tot en les circumstàncies més adverses. Companys, salut i felicitat!

Es poden treure també lliçons sobre la renovació necessària del model sindical, en el que son necessaris el canvis. Però els vímecs per a fer el nou cistell es tenen en el propi sindicalisme de classe actual.

AJ Ruz demostra que res es pot fer sense el compromís de base dels treballadors, des de l’assemblea, però que es tant necessari com l’anterior els instruments sindicals que aporten els avui mal anomenats alliberats i que son el “sindicalistes”, generosos amb el seu temps i honrats amb la seva actuació. Sense aquestes dos columnes caiem en l’agitació o en la burocràcia, poca cosa més.

Les lluites cal saber-les començar bé i també saber-les acabar, el principi i la fi del sindicalisme és la negociació i el mitja és la unitat i la mobilització, fins i mitjans s’han de saber situar bé, AJ Ruz ha estat de nou un exemple. Dia a dia, lluita a lluita, aquest és el camí. Abans, ara i sempre!

Ètica i estètica. Reflexions sobre els cas "Pujol"

No pot sorprendre que la confessió i posterior imputació del que fou 23 anys president de la Generalitat pesi com una llosa en el present i possiblement en el futur del nostre país. Debades qui es presenta com un exemple ètic  i esdevé per a molts una icona admirada i admirable és pot trencar com un mirall i el bocins innumerables del que resta, ja no es poden mai reparar.

El fons del que es diu és èticament reprovable, deixes, negocis, favors...la forma és estèticament grotesca, veure “la família” unida en les justificacions injustificables i en les silencis reprovables ens retornen vells aromes de caciquisme de poble on els hereus de “l’amo” es movien amb impunitat i fatxenderia per tota la vila, amb la complicitat esporuguida o còmplice de bona part del veïnat.

Es poden aprendre lliçons, en sabrem? Em fa por que els canvis tinguin a veure més amb l’estètica que amb la ètica. Son més fàcils. Els poderosos son experts en l’art del camuflatge, en tunejar allò que es vell presentant-lo com la darrera innovació a estrenar. Tenen mitjans i la por i el conformisme de molts com aliats.

Què fer? Que podem fer els que volem un canvi de sistema per que l’actual és incompatible amb l’ètica al prioritzar el profit individual per damunt de tot? No caure amb l’estètica, amb el pauperisme de façana, no ens perdem amb la imatge i guanyem aliats que tinguin en els principis ètics el seu nord. Per que es pot ser autònom, petit empresari, metge o professor, treballador qualificat d’una fàbrica...i no renunciar al bé comú sense necessitat de viure a sota d’un pont.

Europa captiva, Grècia en peus.

Aquesta llarga crisi que vivim ha coincidit com totes les del capitalisme en una reorganització del sistema, cada cop que ens trobem al bell mig d’una, la forma de sortir-se es amb una major concentració empresarial i amb major facilitats al capital per fer i desfer. Aquesta darrera a més ha aprofitat l’avinentesa per a desmantellar un instrument vàlid per la guerra freda, l’estat del benestar, però ara innecessari i fins i tot contraproduent per als poderosos.

L’estat del benestar fou bo com aparador de consum i serveis front l’igualitarisme i la burocràcia del l’altre bloc, ara esdevé un perill, desapareguda l’Unió Soviètica, doncs es un exemple en el que s’emmirallen els estats en creixement i posaria en perill el poder mundial del capital.

Els governs tradicionals europeus han servit dòcilment a aquesta política i han copat la direcció de la Unió Europea foragitant els vells somnis europeistes. El trencament és espectacular i si bé la fractura es dona en tots el països, en una major desigualtat arreu, és més espectacular en aquells que tenien un estat més dèbil, on les corrupcions seculars eren més profundes.

Per tot això Siritza ha estat i és l’enemic a abatre, no ha de ser possible una altre política, no es pot permetre que la sobirania popular vehiculada mitjançant la nacional pugui discutir alternatives al menú econòmic imposat. Es encara molt aviat per saber si Grècia se’n sortirà, però que encara es mantingui en peus es tota una lliçó i tota una esperança.

Del TAV i els abaixadors a la inauguració de la MAT.

Un abaixador del Tren d’Alta Velocitat a l’aeroport ha estat notícia aquests darrers dies, un grapat de milions per a construir-lo, tot sembla un “dejà vu”, on la coherència deixa pas a la improvisació i de nou la propaganda pren el relleu a la seriositat. Com casa aquesta proposta amb l’abaixador, que no estació, de Girona? No gaire, però als responsables els importa?

Diuen que això pot facilitar que l’aeroport de Girona sigui una pista més del de Barcelona, i això els sembla positiu? Quan la T2 del Prat encara li resta espai per donar i vendre, Girona-Vilobí en serà alternativa? De què?

Pot ser que tot això sigui fum, però l’experiència ens demostra que si hi ha ciment hi ha beneficis, si més no per alguns. Els que es faci després ja ho em vist “amb l’obra a Girona més important dels temps contemporanis”.

Amb els mateixos governants de sempre tindrem les mateixes polítiques de sempre, si sortim de la crisi no hauran aprés res. El dia nefast de la inauguració de la MAT, veiem d’una manera clara el tipus de governs que hem tingut a una part o altre del Pirineu, en un canto torres i fils, en l’altre soterrat. Una lliçó de com responen els governs a les peticions populars a un canto i altre d’una serralada que encara separa dos maneres d’entendre la democràcia.

Comissió (aigües), dubtes i aclariments.

Soc conscient que quan més s’aproximen les eleccions municipals més temptats estem tots els grups a marcar perfil o fins i tot, sense voler-ho, ho pot semblar. Quelcom així pot succeir en la discussió sobre la continuïtat de la comissió de seguiment de l’auditoria 2012 d’aigües de Girona. Que tot el que diem i publiquem sigui o sembli d’aquesta mena i la lectura sigui “solament nosaltres ho encertem, tots els altres s’equivoquen”.

Negar la major, es a dir, la continuïtat o no de la comissió i centrar-se en la informació a temps real o en diferit, pot enterbolir, més del que estan, les aigües de l’esmentada comissió. Comparteixo la necessitat de la més amplia informació, es a dir, que es publiquin les actes i que els conclusions vagin acompanyades de tota la documentació, no poso com a condició “sine quan non” que es retransmeti en directe i que al sortir de cada reunió diem cadascun la nostra interpretació subjectiva. A veure, no hi poso cap inconvenient de fer-ho, però no vull donar munició, per a que la majoria no accepti continuar fent la comissió amb aquestes premisses.

Vull esclarir i aclarir tot el que es pugui, fer-ho públic i si s’escau portar-ho  fiscalia si hi ha proves suficients. No pas dir-ho, fer-ho. I avui per avui si la comissió no aconsegueix més documentació o declaracions més significatives  no hi ha més que interrogants, suficients per a demanar aclariments, però difícilment anar més enllà.  Em puc equivocar i qui cregui que es pot fer ara, que ho faci.