Dret a decidir a Grècia i a Catalunya!

És curiós veure l’impacta de la situació grega en l’àmbit de la política catalana i espanyola. A casa nostra la dreta independentista fa costat a la espanyolista criticant el dret a decidir dels grecs, curiós si més no. A Espanya veiem al PSOE fer costat al PP en els mateixos termes, encara més curiós.

CDC (antiga CiU) encara no és pot desempallegar del “govern dels millors” de fa uns anys, on amb quatre dies demostraria ser l’alumne més aplicat de la Troika, fins que la dura realitat de la deute i del difícil finançament, desprès del sacrifici de les retallades, va demostrar que al sud d’Europa ja et pots dir Catalunya i predicar el neoliberalisme que els números no surten.

A Espanya el PSOE és hereu de les decisions, sense referèndum, que ens van portar a l’austericidi. Si tenim memòria recordarem les famoses trucades, el gir de 180 graus i la reforma exprés de la constitució. Avui el nou secretari i gran esperança blanca per a que el canvi sigui de nou recanvi, manté les mateixes posicions, fen molt difícil, o impossible,  un govern d’esquerra transformadora a Espanya.

Que ningú es porti a engany, la independència sense costos no existeix i la troika veu amb els mateixos ulls, es a dir, mals ulls, tant qualsevol canvi progressista a Grècia com una independència catalana, per què els hi trastoca l’estatus quo. El grecs i nosaltres hem de baixar el cap? Els catalans volem decidir, els grecs ho podran fer amb un referèndum el dia 5.

Quan Jubilació vol dir “fer crits d’alegria”!

Rodejats de companyes i companys que t’estimen, quan creus que l’emoció ja no pot anar a més, na Griselda Juliol, col·lega ja jubilada amb qui he compartit molts anys de direcció i de departament no en te prou amb adreçar-me unes emocionades paraules que, amb sorpresa i feina ben portada, em fa un dels seus proverbials “POWER POINTs” amb els que tenia embadalits als i les alumnes.

Cercant informació i amb gran discreció, tot un seguit d’imatges de la meva vida política i professional, relatades amb sentit de l’humor i amanides amb una música que estimo. “Le temps de cerises”, la cançó que representà la memòria de la Comuna de París i que la segona internacional va estar a punt de convertir amb els seu himne en lloc de “la internacional”.

Parlaments i respostes tingueren amb les meves companyes Marisa, Imma i Gràcia moments especialment emotius. Em va commoure especialment la presència de l’Àngel que després d’una llarga malaltia a la que ha vençut amb coratge es va incorporar al grup de jubilats del Sobrequés. 5 i no 4 fórem al final!

La vida és lluita i també tendresa, fas coses per que creus que s’han de fer i les fas el millor possible. No esperes reconeixements, per que, a més, sovint aquests no es produeixen. Quan és donen és com un regal del déus, una feliç conjunció astral que la formen els companys i companyes que com estels d’una galàxia estimada et regalen la seva llum. Gràcies col·legues del Sobrequés us porto al cor!

Per que Felip VI no és benvingut a Girona?

Les contradiccions formen part de la vida, la personal i la social. Ens costa sovint fer camí al bell mig de la confusió i els interessos creats sovint es vesteixen amb robes de colors molt diferents. Avui a Girona Felip VI entregarà, entre d’altres,  un premi a Graça Machel. Contradicció sobre contradicció, per què aprecio molt la feina de Graça Machel a Moçambic i a l’Àfrica en general i menyspreo la monarquia espanyola i el paper que ha tingut en la nostra història contemporània.

Quan m’han convidat, mai he anat als premis de la FPdGI, he passat però de la indiferència a l’enfrontament,  com a molts gironins i gironines, de forma paral·lela al nostre compromís per una Catalunya independent. L’ajuntament, com a institució, no ha sabut evolucionar amb el temps i manté una ambigüitat que ha quedat antiquada davant del pronunciament cada cop més ferm de la societat gironina.

Es cert que hi han calés, i en un sector de la nostra societat encara fa bo l’estereotip de “la pela és la pela”, és cert que algunes de les iniciatives podrien veure’s com a positives en un altre context. Però és precisament el context el que invalida els continguts i no és pot, amb coherència donar la benvinguda al rei, que representa una trama institucional hostil que impedeix la nostra sobirania.

Des del memorial de greuges, entregat a Alfons XII, fins al dia d'avui, han passat moltes coses i el catalanisme majoritari a passat de reclamar l’autonomia a la independència. Aquesta, avui, és el model polític que volem, no som “el problema català d’Espanya”, som la Catalunya que vol viure lliure i amb bon veïnatge. Reveríem amb cortesia al cap de l’estat espanyol si vingués a una Catalunya lliure! Avui no és el cas.

Foc de Sant Joan: alimentem-lo!

Amb o sense permís de les autoritats competents, faria un gran foc on cremés la hipocresia i el sectarisme, massa habitual en la vida política d’aquest, el nostre país. Una, la hipocresia, ens fa perdre la fe en les persones i sense confiança res és mou; l’altre, el sectarisme, fa de la desconfiança el patró de tot pensament i buida de contingut qualsevol aliança per avançar.

No aniria tant lluny com proposar cremar a hipòcrites i sectaris, com ho deixo escrit, en el futur algú m’ho podria retreure i amb la llei mordassa, portar-me als tribunals. En faríem prou, pot ser, en no fer-los cas, en passar d’ells. Espero que cap amic es doni per al·ludit, o si, per que no?

Vivim en un moment on molta gent necessita ajuda i més enllà de la que podem donar caldria canviar el sistema que produeix i reprodueix desigualtats. Vivim en un moment en que cal fer un nou país i per fer-ho ens cal la sobirania per obrir portes i finestres, fer un dissabte tant llarg com necessari.

Però de qui ens fiem per fer junts aquest viatge?  Seran hipòcrites els que ens donen la ma, hem de creure que qui diu el que diu, ho diu per que s’ho creu? És més fàcil caure en el vell i confortable sectarisme, creure’ns superiors moralment als altres i confortablement no fer el que cal fer!

Subjecte o objecte. Dret a decidir o no.

Em passa el mateix que a moltes i moltes persones que desitgen poder decidir allò que el 9N el Tribunal Constitucional ens va furtar. Si el 27S han de ser unes eleccions plebiscitàries no és pas per que volem, és per que no ens han deixat un altre camí. No ens conformem amb una majoria d’escons, volem una clara majoria de vots, per això votar la independència és convertir-nos en subjecte de sobirania i donar-nos les eines per actuar en conseqüència. Ens diuen nacionalistes pejorativament i es retraten davant d’una immensa bandera  de “l’España Constitucional”.

Estem farts de ser moneda de canvi, Catalunya-objecte, on els catalans no en som els sobirans, ho és l’estat com a conseqüència de la transició del franquisme. Presoners d’uns governs i d’uns lobbys que ens han donat un paper subordinat i, no contents amb això, dia si dia també desprestigien Catalunya i la seva llengua. De espoliats passem a ser ràcanos i insolidaris. Pluja fina que ha calat en un ampli sector de l’opinió publica espanyola.

No ens volen però no ens deixen marxar! Voldríem una separació amistosa, però diuen que no podem abandonar sense el seu permís i responen que ni ara ni mai, per què no hi tenim dret, som un objecte! Nosaltres el que volem és decidir-ho tot, per què creiem en la sobirania popular, no ens podem resignar. Jo no vull CIEs, ni tolerància amb els defraudadors, ni creixement del nombre de milionaris a costa de l’empobriment de la majoria...

Per això vull un estat propi, amb una nova constitució, que sia una de les més avançades i que reculli els desitjos d’un poder popular i democràtic. I des de la sobirania amb la ma estesa als altres pobles i en primer lloc amb els que ens uneix ésser veïns. 

Catalunya és de dretes i Espanya d’esquerres?

Es habitual trobar-me en l’àmbit d'una part de l’esquerra, amb la que he compartit i comparteixo bona part del meus ideals, un anàlisi que resumidament vindria a dir que el camí cap a la independència beneficia a la dreta i que una Catalunya independent, si fos possible, seria de dretes.

Es un mantra que no es fonamenta més que en un judici de valor que no aguanta les dades electorals recents, doncs si analitzem els resultats de la força  en la que s’ha desenvolupat la majoria de la dreta catalana (CiU) des del 2010 no ha fet més que davallar (2010: 62 escons; 2012: 50 i la mitjana de les darreres enquestes no els hi dona més enllà de 35 escons...). En canvi ERC i CUP no solament recuperen els escons perduts per la dreta si no que amplien l’espai. Imagineu-vos que succeiria si les altres forces de l’esquerra s’incorporessin al procés de manera decidida!

Veritablement es pot afirmar que el procés sobiranista és majoritàriament de dretes? Que l’electorat sobiranista és un conjunt de votants benestants? Sense fer judicis de valor, poc que hi ha a Catalunya tanta gent benestant! Entre altres raons per que ningú pot negar que hi ha un munt de gent benestant que no està ni pel procés ni per la independència, començant pels catalans representats a l’IBEX35!

Molts dels que es reafirmen amb aquesta asseveració o no han viscut o no recorden el procés rupturista a Catalunya del anys setanta que es concretava en una assemblea de Catalunya i en un Consell de Forces polítiques on hi havia la dreta catalana, si, també! Però l’hegemonia era d’esquerres! Si al final caiguérem en el reformisme fou per què a la resta d’Espanya guanyaren el franquistes reformistes, a Catalunya no! I amb la col·laboració del PSOE i del PCE, cercant un canvi possibilista, inclinaren a la majoria de les forces rupturistes catalanes cap a la reforma.

Això és el que avui molts no volem, volem ara la ruptura democràtica a Catalunya, la creació d’un estat propi, d’un procés constituent que te molts més números de ser social i avançat del que fou a Espanya decennis fa, o del que hi pot haver-hi en el futur.

27S: Canviar de govern autonòmic o canviar el sistema?

No és un consol, però si una evidència, que paral·lelament a les turbulències que he passat al prendre una decisió complexa, al meu voltant, al nostre voltant, en l’àmbit de la política, s’està produint el que, sense exagerar, podríem qualificar de terratrèmol. L’ensulsiada del PP a l’estat, l’emergència de noves confluències, la recuperació -efímera?- del PSOE en són clares evidències. Però, tot i la importància que tenen totes elles, es donen sense qüestionar el marc constitucional, la tripleta PP-PSOE-Ciudadanos, te la clau per a bloquejar-ho. Les forces emergents poden representar una cauterització de la ferida sagnant de la corrupció, una millor i més honesta gestió, qüestionen l’ordre del factors, però no l’ordre establert. 

A Catalunya en canvi, malgrat que alguns no ho vulguin veure per què la lluita contra els arbres que tenen davant seu, el govern de CiU, no els hi deixen veure el bosc, el 27S posa en qüestió el model, esdevé una proposta rupturista que obliga a una profunda transformació no solament a Catalunya sinó també a Espanya. La ruptura, el que alguns encara anomenem revolució, es dona quan les reformes sempre ens porten al punt de partida inicial o a voltes a la involució i el camí passa aleshores per un canvi de sistema, una ruptura constitucional, un procés constituent. Avui i ara de i per Catalunya.

Ma estesa a tots aquells que a Espanya volen i fan canvis, per tímids que siguin, però sobirania plena per a fer a casa nostra les modificacions profundes que ens cal fer. No podem esperar quelcom que a Espanya pràcticament ningú espera ni vol. Una Carmena ens pot entendre, però mai encapçalarà ni la deixarien, una transformació profunda en sentit confederal.

Per a pactar amb Espanya, i la política son pactes, cal la llibertat prèvia per a que aquest sigui entre iguals. Solament un estat català pot pactar amb un estat espanyol de igual a igual. I això no es fa contra ningú, ni genera ciutadans exclosos, ni genera insolidaritat, ni perjudica l’internacionalisme ni...Perquè la llibertat és el fonament de qualsevol acord amistós. El 27S ens juguem doncs romandre o no en l’actual autonomisme, ser capaços o no de canviar l’actual sistema injust.