De Tunísia a Egipte

Des de fa un temps la revolta popular a Tunísia ens ha omplert a molts d’alegria. Els que hem viscut el final d’una llarga dictadura sabem que no és fàcil fer caure un dictador,  el nostre va morir al llit.

En temps on l’islamofòbia tenyeix de superficialitat el món divers i complex de les comunitats musulmanes, els crits de visca la llibertat de les joves tunisenques, amb o sense vel, posen en qüestió el conservadorisme de dins i de fora. Perquè ens hem de preguntar, qui ha estat a Europa i Amèrica mantenint a Ben Ali a Tunísia i a Mubarak a Egipte?

Les revoltes tenen molt d’incertesa, sabem que a més tardar d’ací a sis mesos i hauran eleccions  a Tunísia, a hores d’ara no sabem com acabarà a Egipte la transició, però no hi ha dubte que res tornarà a ser igual.

La passivitat, el conformisme, l’individualisme han estat promoguts aquests darrers anys a un cantó i altre de la Mediterrània. “Res es pot fer, sempre hi ha hagut i hi hauran pobres, mira per tu i deixa estar als altres”. Avui, però, aquells que es creuen els “senyors de l’univers” no estaran tan tranquils.  Però no ho dubteu, de nou intentaran controlar la situació comprant i corrompen als governants que surtin escollits, si poden, si el poble no ho impedeix.

Per això no és casualitat que ha estat la joventut del país més culte, Tunísia, la que ha començat i estès la revolta i la continua mantenint i ho ha fet mitjançant internet, la telefonia mòbil, el facebook i youtube. És a dir, buscant mecanismes alternatius que reforcessin el que abans i ara és el camí, sortir al carrer tot demostrant que res funciona sense nosaltres  i que ningú pot ni ha de manar en contra de la nostra voluntat.

Recordem, recordeu quan dèiem “diguem no, nosaltres no som d’eixe món”