divendres, 16 de maig de 2014

La culpa no la te la política!


Fer política és, al meu parer, una part indestriable de la manera humana de viure. Quan dic humana em refereixo al concepte que usa Eudald Carbonell en referència a l’objectiu encara no del tot acomplert en el camí, llarg, de la nostra hominització. Política en aquest sentit seria un mitjà oposat o que et permet oposar-t’hi al domini de la força, la força del diner inclosa.

Cert que s’usa quotidianament el concepte de política per descriure l’acció i l’ús que en fan els que tenen poder.  Però, al meu parer, poder i política poden ser tant antagònics que, curiosament, el primer sempre vol controlar a l’altre. Una manera de controlar-la és també el seu descrèdit com a cortina de fum per actuar amb impunitat.

Recordo com el franquisme desacreditava la política per a justificar la manca de democràcia i la seva herència colpista. I he estat testimoni del desprestigi i caiguda de la “gran il·lusió” quan creiem que la política transformaria l’esclerosi heretada de la llarga, llarguíssima dictadura.

No trauré responsabilitats ni als polítics que s’han deixat domesticar pel poder, ni als ciutadans que s’han adormit i s’han deixat entabanar en la passivitat a canvi del seu vot o en l’abstenció rondinaire però poc efectiva. El resultat és que la política, malauradament, en bona part, a restat hostatge dels poder.

Si vivim en una societat amb més desigualtats, amb una corrupció que arriba al moll dels sistema no és, al meu parar, el resultat del que ha fet la política, sinó del que no ha fet. Una política sotmesa, domesticada és la que permet als poderosos, els que controlen el poder econòmic, a desenvolupar sense fre la maximització dels seus benefici, el que coneixem per cobdícia i usura.

Cal repolititzar la ciutadania, lluitar contra la passivitat i la ignorància, crear vincles entre representants i representats, formular noves formes d’acció i de decisió que mantinguin actiu i no passiu al ciutadà, superant la llei de la selva, del més fort, per a ser homes i dones lliures. Un camí no absent de dificultat, però que haurem de seguir els que volem ser lliures, si no ens volem veure per molt anys “captius i desarmats”!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada