dilluns, 11 de maig de 2015

És possible l’amistat en política en els temps dels tuïts?


Diuen que en la política no es poden fer amics. Discrepo obertament, sempre he entès la política com un camí que no pots fer sol, que no he volgut fer sol, per això l’he entès com un camí on l’amistat és imprescindible. Però política i política hi ha. Sovint es creu que la política és el que fan els polítics i això és un gran, immens error.


La política, cercant els clàssics,  és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup. I a ningú se li escapa que pot haver-hi tantes formes de fer-la com diversos són els grups humans. Però sense ideologia, sense coherència, sense autocrítica, es pot fer molt de mal.

No és el primer cop que em sento frustrat, traït, avergonyit, per un individu, home o dona, que formant part del meu grup actua, es comporta, com un ésser estrany al col·lectiu i el deixa en evidència. Quan més obert i menys dirigisme i personalisme del líder, més fàcil pot ser. Però sempre he pensat que és pitjor l’autoritarisme com a forma de comportament em l’àmbit dels valors i de les transformacions, que el principi de confiança de rebre a tothom que es vulgui incorporar a un projecte compartit si així ho manifesta.

He vist de tot en política, oportunisme, transfuguisme i darrerament una jove amb autoodi que s’immola perjudicant als seus companys, fins aleshores. Però no oblido que he conegut i continuo treballant amb gent honesta i generosa que ens tractem com a iguals i que voluntàriament donem el nostre temps per causes que considerem justes. Dubto que la “nova política”  és faci a cop de tuït. Aprendré un cop més de les equivocacions, rectificarem si s’escau i no perdré el sentit de l’amistat, també en política.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada