La mort de Tomàs
Mallol, col·leccionista de cinema, cineasta amateur i home polifacètic es una trista
noticia, malgrat la seva avançada edat, el recordo de les reunions de la
fundació, creada per l’Ajuntament al compra-li la col·lecció que ha fonamentat
el Museu del Cinema a la nostra ciutat. Tossut i amable, sense el seu amor d’enginyer
humanista per les eines, les màquines, que foren la gènesi i donaren continuïtat
al setè art, s’haurien perdut irremeiablement.
Ha patit,
com molts amants de la cultura, la mesquinesa
d’aquest petit país, on l’Estat en cultura mira cap a un altre cantó i la
nostre incipient Generalitat recuperada mai ha trobat ni els polítics ni els
instruments tècnics per anar més enllà que aixecar la senyera.
La seva col·lecció
es podria haver malmès si l’Ajuntament no hagués fet l’aposta el 1998 per
compra-li la col·lecció i construir el museu. Una forta despesa que hem anat
pagant, bona part en “diferit”, i gravant les arques municipals, per absència
un cop més de l’administració catalana o estatal que poques coses fa més enllà
de Barcelona.
Tot el meu
reconeixement per la persona, Tomàs Mallol, per la seva tenacitat, per l’esforç
al llarg d’una vida que ens permet ara gaudir-ne mitjançant el museu. Però
permeteu-me un cert regust amarg per totes les oportunitats perdudes en el mon
de la cultura a casa nostra, per la manca de visió de país, d’aquells que
sovint se’n omplen la boca.
Quan veig determinats càrrecs polítics que han fet
de la cultura un “modus vivendi”, quan veus
la arbitrarietat en que determinades caixes, ara solament ens queda una, es
mouen en aquets àmbit, em moc entre el rènec i la ràbia. Ens queden les
persones, els creadors, les entitats i
associacions, no es poc, però ens sobren vividors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada