Televisió pública per a què, si ja tenim les dels bancs? Grècia com a laboratori.

Diuen que en tota guerra la primera víctima és la veritat. En la guerra de classes que s’ha desfermat des del començament de la crisi del 2008 la informació ha estat el primer hostatge de la classe que va guanyant la guerra. Cal que la informació estigui controlada per a minimitzar als que s’hi oposen i /o desanimar els i les que hi poden donar suport.

El major control ideològic dels mitjans privats, la precarització dels professionals, el desmantellament dels mitjans públics, ha estat la norma aquests darrers anys. Amb la filosofia de l’eficiència i la racionalització dels mitjans, que ens deien estaven sobredimensionats, han amagat una cacera de bruixes en contra la pluralitat informativa.

El cas grec te la virtut de servir-nos de paradigma de tot el que no s’ha de fer, en economia, en cohesió social i, també, en llibertats ciutadanes. El darrer cop dels poderosos, els que els hi destorba la democràcia per a mantenir-se coma classe dominant, ha estat la decisió del govern grec, cada cop més una franquícia, desmantellant per decret la televisió pública i enviant al carrer a tots els seus treballadors.

Sempre he cregut en la llibertat de premsa, quan més llibertat hi ha hagut es quan millor i amb més llibertat han funcionat els mitjans públics, quan menys els governs els han volgut controlar. Més i millor mitjans privats hi ha hagut i de més qualitat quan millor han competit amb els mitjans públics. Sembla que tot això molesta, per que la informació es poder. El cas grec, de nou, és el laboratori, el camí pel que ens volen portar ara i ací. Sense llibertat d’expressió, sense mitjans plurals, no hi ha democràcia. Pot ser es el que volen!