 |
| Secció Opinió Diari de Girona 19/07/2013 |
Per aquestes dates farà
dos anys que vaig deixar la responsabilitat de les polítiques socials a
l’Ajuntament de Girona. Després de vuit anys d’anar construint un model,
d’agafar unes polítiques disperses en diferents departaments i adscrites a
l’àrea de cultura, aleshores en mans del inefable Joan Pluma, vàrem consolidar una àrea independent i
alhora tranversal on el treball em equip, l’opinió dels tècnics, l’apoderament
de la ciutadania i l’acció de partenariat amb totes les entitats socials va
esdevenir un pràctica coneguda i reconeguda.
Les eleccions de fa dos
anys varen dictaminar que els que havíem governat se’ns havia de substituir,
però des de molts camps em feien arribar que les
polítiques socials no havien estat qüestionades. Em van oferir entrar al nou
govern, però no podia acceptar formar-hi part, malgrat una bona relació amb
l’actual alcalde, car ideològicament em
trobava enormement allunyat. L’experiència recent em confirmava que supeditar-te
a una altra partit governant, malgrat puguis fer, en una o més àrees, una
política diferent, l’electorat ho jutja globalment i la incoherència de
governar amb gent que fa i desfà amb un projecte molt diferent del teu acabava
desdibuixant el que fas.
No fou ni ha estat fàcil,
ens trobàvem al bell mig de la crisi i encara faltava el pitjor com a així ha
estat. Sempre he pensat que en els pitjors moments es quan hem de donar el
millor i això em va i m’ha continuat colpint aquests dos darrers anys. Soc
conscient que no hi ha ningú imprescindible, però també es cert que segons qui
hi ha a llocs claus condiciona, facilita o dificulta l’acció de la bona gent i
en la bona direcció.
Han estat dos anys de
bolcar-me en els meus alumnes a l’Institut Sobrequés, de treballar de bracet a
l’Ajuntament des dels bancs de l’oposició amb la meva companya de candidatura
Nuri Terés, de treballar cada cop de forma més estreta amb les entitats socials
i ecologistes, i una relació de companyonia i coincidència amb els regidors i
la regidora de la CUP. No em resta res de melangia, si s’escau tinc encara més
força i ganes de transformar les coses.
He mantingut, amb contades
excepcions, un contingut silenci davant les actuacions dels nous responsables
dels ara anomenats de nou serveis socials, abandonat el concepte de polítiques
socials més proactiu. No ha estat fruit de la dita de “qui calla atorga” sinó
per que sempre he pensat que els temes socials, que afecten a la gent més
vulnerable s’han de tractar amb el màxim de discreció. Ara bé, no me’n puc
estar de la decepció per la deriva cap a un model de beneficència i una reacció cada cop més lenta davant dels
problemes creixents de pobresa i fragilitat d’una quarta part de la població de
la nostra ciutat.
Es cert que s’han
mantingut els serveis claus, que s’ha finançat les actuacions quan la demanda
generava dèficit pressupostari, però s’han congelat serveis, s’ha malbaratat
experiència acumulada en molts dels àmbits i sobre tot no s’ha sabut fer
polítiques proactives, avançar amb més iniciativa amb les entitats, crear més i
millors programes, en definitiva no hi ha hagut polítiques socials.
Continuaré donant un cop
de ma quan se’m demani, estaré al costat del govern en tots els temes que
millorin els teixit associatiu i avancin en la lluita contra la pobresa,
especialment els adreçats als mes grans i els mes menuts, però, i em sap greu
dir-ho, no hi se veure en l’acció social municipal la fermesa, dedicació i
lideratge que els temps, difícils, ens demanen.
Article publicat el 19 de juliol de 2013 a Diari de Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada