La política ha de estar en mans inevitablement d’una colla de lladres?

Montesquieu es molt citat per el seu concepte , no és l’únic en formular-lo, de la divisió i independència dels de poders de l’estat:  executiu, legislatiu i judicial. Ara bé en el seu llibre “l’esperit de les lleis” diu moltes altres coses. Ara en citaré una altre de plena actualitat: “Tous les vices polítiques ne son pas de vices moraux, et tout les vices moraux ne son pas de vices polítiques”.

Montesquieu rubrica una tesi que ja havia expressat Maquiavel, per a qui la política no es regia per les mateixes regles que la moral, en el seu temps la cristiana, sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Una i altre declaren que sovint cal “pecar” per a conservar la llibertat.  Com podem veure el mal nom de la política i els polítics no és recent.

D’ací que aquets paradigma clàssic avui pràcticament tothom el dona per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. Un tòpic molt estes o no?

És impossible exercir una responsabilitat pública seguint els preceptes de la moral, avui laica? Sostinc que és possible. Crec que es pot dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar al menys) complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic.

 I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin d’ingenu, “bonista” o més darrerament , et digui “happyflower”...Aquest darrera la he sentit a més d’un polític oportunistes i a molts opinadors a sou. Emparenta els que tenim una determinada opció política amb aquells que als seixanta predicaven l’amor i no pas la guerra.

Acabo. Com he dit alguna altre cop, és que l’exercici de la política es com l’art de servir-se de la falç per segar: la falç es innocent , som nosaltres , amb els nostres valors morals, que la fem servir tant per tallar espigues d’or com caps de persones.