No hi ha progrés sinó lluites pel que et diuen que és impossible.

Ja en el segle XIX, els pensadors, anomenats per Engels socialistes utòpics, feien avinent que moltes desigualtats existents entre els humans estan causades per la fortuna o per l’herència, que col·loquen a les persones en punts de partida molt diferents en la cursa de la vida.

Hi ha però una cosa, una força que pot permetre superar gairebé totes les desigualtats inicials, aquesta és la voluntat. Tots els essers humans volem coses. Uns volen ser rics i poderosos, i una altres, volen ser savis o celebres. Que arribin als seus objectius depèn de molts factors, però el mes important de tots, al meu parer, es la força i la constància del seu determini.

Hi ha individus capaços dels esforços més extraordinaris durant un breu lapse de temps, durant el qual fan grans progressos. Una altres individus, en canvi, sense fer escarafalls, emprenen un camí i no el deixen fins que han arribat on volen. Són persones que no es descoratgen davant de les dificultats i el transcórrer del temps mai no escurça la seva petjada.

Hi ha qui diu que a més de la voluntat cal quelcom que l’alimenti, una mena d’energia vital que tenen determinades persones i es barreja amb la seva força de voluntat. Hi ha qui diu que l’energia és una qualitat del temperament, com la força física ho és al cos.

Ací entraríem també en l’herència, en aquets cas genètica, que ens dona o ens nega. Però tanmateix, penso que de la mateixa manera que l’exercici pot augmentar les energies del cos, la voluntat pot fer créixer les de l’esperit.

En política aquesta energia i força de voluntat son essencials, sense elles no s’aconsegueix res. Deia Max Weber, el pensador alemany, en un discurs adreçat als joves, perplexos pel resultat de la 1a guerra mundial,  publicat el 1919, que “ la política consisteix en una dura i perllongada lluita persistent a través de fortes resistències per a la qual es necessita, al mateix temps, passió i mesura. Es completament cert que en aquets mon no s’aconsegueix mai el possible si no s’intenta l’impossible un cop i un altre”. Ho trobo plenament vigent, gairebé cent anys després.