Una
sentencia del suprem que deixa en nou mesos la condemna a Jaume Matas. Un
president del tribunal constitucional amb carnet del PP. Son masses les
noticies que afecten a un dels aparells de l’estat que haurien de garantitzar
la divisió de poders i el bon fer del sistema democràtic. Desgraciadament s’acumulen
masses decisions que posen en qüestió l’esmentada independència.
Durant
molt anys els llocs de poder han estat acumulats per una casta, un grup de famílies
que detenten els mecanismes que l’estat te per a controlar el poder econòmic i
polític i assegurar la sobirania popular.
Al
llarg de la nostra història contemporània forjada en tres guerres civils al
segle XIX, anomenades carlines, i una altre al segle XX, anomenada pels
guanyadors “cruzada”, la classe dominant guanyadora no solament s’assegurava
via lliure en crear i aprofitar-se de les condicions d’explotació de la majoria
dels ciutadans, també va saquejar impunement el mateix estat convertint-lo en
un factor clau per la seva apropiació de la riquesa de tots.
El
franquisme fou el sistema perfecte per a questa classe depredadora, la
corrupció era el sistema i els corruptes els seus vigilants. La destrucció de
tots els mecanismes de control, entre ells l’aparell judicial, creats en la efímera
segona república, va permetre farcir-lo d’aliats al règim, corruptes i
panxacontents. La reforma política, l’anomenada transició, el pacte entre
oposició democràtica i franquistes, va deixar sense tocar a l’aparell judicial.
Ni
els primers governs Suárez, ni el PSOE de Felipe Gonzalez, ni òbviament els govern
del PP han reformat a fons el vell aparell judicial franquista, com a màxim de
tant en tant una capa de pintura i poca cosa més. Ha continuat el maridatge amb
la vella i encara actual casta dirigent, la casta extractiva transversal que
han mantingut els partits de govern fins ara, i amb honorables excepcions, han mantingut el
statu quo. En cas d’urgència, com les
resolucions abans esmentades deixen en evidència, han de forçar la maquina per a salvar els
seus. Com fa quaranta anys ens cal una ruptura democràtica, donar la veu al
poble i que sigui ell el que construeixi un sistema on la llei no sigui
manipulada per uns pocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada