Travessar el Rubicó.

La nit de l’onze al dotze de gener de l’any 49 abans de Crist, Juli Cèsar, ple de dubtes, es va aturar davant del riu Rubicó amb les seves tropes. Sabia que el riu marcava la frontera entre la Gàlia Cisalpina, d’on era governador, i Itàlia. I sabia també que travessar-lo res tornaria a ser com abans.

El pas del Rubicó, metafòricament, indica la presència del llindar, d’un abans i un després clars, i no solament des del punt de vista temporal. Un “Rubicó” indica un punt de no retorn. D’algunes decisions a la vida et pots fer enrere, però d’un “Rubicó” no i cal parar molt de compta a travessar-lo, per què no solament t’impliquen a tu sinó també a altres i la sort o la desgràcia són compartides.

He dit que travessar un Rubicó és un acte de voluntat: hom sap o hauria de saber on vol anar o quedar-se a casa. Diuen que Cèsar, un cop travessat el riu, va fer destruir el pont, perquè la seva voluntat no flaquegés davant les dificultats que havia de trobar. Aquest és l’esperit i la lliçó del Rubicó: saber que fas, quan ho fas i on et du la teva decisió.

Jo ja fa un temps vaig decidir que passaria el Rubicó, però que cal passar-lo col·lectivament. Com a persona d’esquerres i compromesa amb la gent i amb el meu país vaig arribar, com molts, a la conclusió que com a poble havíem de decidir i que el camí no tenia retorn. Ara caldrà pronunciar com Cèsar la frase “Alea jacta est” (la sort ja està llançada”).  Aquesta és conseqüència de la primera decisió i marca el punt que inicia la seqüència dels fets.

De nou sortiré l’11 de setembre per què ara ja no es temps de dubtes, hem de fer que com a màxim d’ací a un any la decisió dels catalans estigui presa. Tant si es vol com si no es vol!