Hi han dies
que passen lent, d’altres ràpid, te a veure amb el que ens passa, amb el nostre
estat d’ànim, sovint el temps inexorable ens esborra els records, però amb els
anys, es curiós, els records et retornen.
Els meus 11
de setembre han estat de tota mena, el record més antic és quan de petit el meu
avi va posar un cinta amb les quatre barres en una vitrina que teníem al
menjador, vaig preguntar per què ho feia i em contestà, és l’11 de setembre. Em
diuen que tenia 5 anys, era el de l’any 1959.
Un altre,
el 1974, amb vint anys a Barcelona, jugant un joc perillós, mai tant ben dit, a
lladres i serenos, amb la policia, el grisos, al voltant d’on havia estat, i ara torna a ser-hi l’estàtua de Rafael Casanova.
El 1977, no
recordo la manifestació de Barcelona, per que l’assemblea democràtica de
Llagostera, em va fer l’honor de encarregar-me el discurs del primer 11 de setembre
en democràcia des del 1938. Recordo les meves mans tremoloses, la plaça plena i
les meves paraules sinceres.
L’any
passat, amb tota la meva família, en tren des de Girona, la gent, petits i grans,
l’ambient eufòric, conscient que el poble estava començat a canviar les coses, perque hi ha temps lents i altres ràpids, com aquells dies, llegits en els llibres
d’història, que commogueren el mon.
Avui, 11 de
setembre de 2013, hi posaré les meves mans, les uniré amb moltes d’altres, tant
si plou com si no plou, tant si volen com si no volen. No per que cregui,
malgrat que ho senti, que la meva terra es la més ufana sota la capa del cel. Senzillament
hi seré per que vull un mon millor, i començaré des de casa, per que vull un país
que doni exemple, lliure, just, desvetllat i feliç!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada