Escric en
plena festa major de Sant Daniel, poble annexionat a Girona ara fa 50 anys. Un
poble a l’entorn d’un monestir i no un de qualsevol, mil anys gairebé
ininterromputs les monges de l’ordre de Sant Benet n’han estat mestres i
treballadores. N’han tingut cura i han estat i son símbol tossut d’un passat
que es fa present.
Els primers
quinze dies de setembre unes hores a les tardes es podrà visitar l’exposició
que rememora aquesta agregació forçosa a Girona, juntament amb santa Eugènia i
Palau-Sacosta. El claustre és un
excel·lent marc per a una exposició austera, digna i ben pensada. Es un primer
pas que amb col·laboració amb l’Ajuntament ens permetrà preservar la memòria i
treballar per al futur.
El divendres
passat en la inauguració es van dir paraules assenyades, el president de
l’associació de veïns, l’alcalde i la priora van estar encertats i vam escoltar una conferència amena i ben
construïda que ens va adreçar el doctor Marc Sureda. Un bon començament de
Festa major, caldrà que compromisos que
se moment son paraules es concretin en projectes i que aquets es realitzin en
un temps raonable.
Ahir s’inaugurava
la festa amb un pregó de la Priora Maria Assumpció, escrit i declamat amb el
cor, hereva del passat de la comunitat benedictina i oberta al futur. Veu de
dona, pensament i acció, que ha portat a obrir de bat a bat el monestir. Un poble
amb un monestir, un monestir amb un poble, Sant Daniel. Una frase que va dir, que comparteixo.
Ha plogut
molt, moltes coses han canviat, però afortunadament altres resten en peus, el
monestir, i d’altres esperem puguin desaparèixer, la variant. Diuen que no hi
ha res que mil anys duri, bé, en el primer cas s’equivoquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada