El Princep i l’Ajuntament de Girona, del juny de 1981 al juny del 2014. Un títol i dos destins diferents.

El juny de 1981, quatre mesos després del cop d’estat fallit del 23 F, es decideix en junta de portaveus presentar una moció amb l’acord unànime de tots els partits presents per a la defensa que el rei havia fet de la democràcia en aquestsa data, la forma seria demanar fer efectiu el títol de príncep de Girona per al seu fill. Es va considera que la petició tindria més força simbòlica si els signants eren els dos partits més oposats del Ple, PSUC i UCD, així es va fer i es va aprovar.

Ha passat 33 anys des de que el Ple de l’Ajuntament va decidir proposar el principat de Girona per a Felip de Borbó, el temps ha passat i la realitat que ens envolta és molt diferent, ara la democràcia no està en perill, el que perilla és el seu desenvolupament i el segrest que el bipartidisme en va fer des del 1982. Jo era molt jove e 1981, més probablement d’ aquells que ara  pontifiquen de la maldat intrínseca dels que van fer això en aquell temps i en més d’un cas ho amplien, com no, als que ara sentint-nos hereus d’aquells que van fer el que havien de fer, avui al 2014 tenim un posicionament a les antípodes de la decisió d’aquell moment.

Entenc, però em cansa, l’oportunisme i la ucronia històrica amb la que alguns jutgen els fets del passat, em cansa el maniqueisme de bons i dolents, aquells que, sempre més saberuts que ningú, haurien guanyat la batalla de l’Ebre i haurien fet triomfar totes les revolucions hagudes i per haver. La transició va anar del 1975 al 1982, i al meu parer l’oposició antifranquista va fer, desunida molt sovint i amb enormes suspicàcies amb el poder al carrer dels comunistes, de forma unitària a voltes precària, tot el que va poder. Una altra cosa es el regim institucionalitzat de 1982 a 2014, monopolitzat per dos partits a Espanya i els regionalismes conservadors a Catalunya i Euskadi, del que l’actual situació política n’és el decadent resultat.

Ara sabem moltes més coses que el 1981, ara hem vist el naixement i la decadència del sistema nascut en aquells moment i ara és l’hora del canvi. I aquest per a que es produeixi serà mestís o no es produirà, es a dir, hi participaran persones amb històries i passats molt diversos, grans i joves, amb diferents graus d’implicació i de consciència. Pot ser d’ací 33 anys algú dirà que ens hem equivocat, sols demano que hi posem il·lusió i tenacitat i que deixem el sectarisme i l’oportunisme tancat amb pany i forrellat.