El gerro s’ha trencat!

La vella política necessitava d’un supor ciutadà majoritari i d’uns instruments constitucionals que li asseguressin l’hegemonia mitjançant el consens, fins i tot, es podia permetre un cert desgast en la mesura que, usant l’alternança de dos grans partits sols o amb recolzament extern d’algun partit menor, donés temps a refer el partit desgastat pel mal govern. L’invent a durat més de trenta anys, deu ni do!

Aquets darrers anys, la histèria dels poderosos com a conseqüència de la crisi, han exercit un ús i abús del seu poder mitjançant una pressió continuada als governs del torn per a preservar a tota costa les seves fortunes, han trencat totes es salvaguardes que asseguraven la passivitat popular davant els que exercien la política al servei del statu quo. La cobdícia a trencat el sac i el rondinar de molts ha esdevingut un clamor popular contra la política i els polítics abduïts en una casta.

Fins ara, el bipartidisme i satèl·lits, podien navegar més bé que malament si aquest clamor no esdevenia alternativa, si els partits fora del sistema eren incapaços de recollir aquesta indignació, per que malgrat créixer no gaudien de la confiança de molta gent desencantada que els veien, pot ser injustament, com a part del sistema.

Ara pot succeir que quelcom canviï, un símptoma ha estat les darrers europees, tant a Espanya com a Catalunya, si bé a casa nostra el factor sobiranista ens porta a mantenir la “gran il·lusió” com element tant de trencament d’un estat obsolet com d’un sistema polític caducat, malgrat alguns grups polítics que ho encapçalen son del rovell de l’ou del sistema anterior. No hi ha canvi sense contradiccions!

El sistema, però, es resistirà a desaparèixer, per totes les vies i no podem descartar ni les més autoritàries. Es cert que hi ha un punt fort per al canvi i un punt dèbil, al meu parer. El fort la capacitat de unir una amplia majoria amb nous lideratges, amb voluntat de no excloure ningú, on els nous mètodes de representació en siguin mitjà i objectiu. Però també en tenim un de dèbil, el personalisme sectari, el creure que tu i els teus tenen raó i els altres no, es a dir, el virus de la divisió, virus mortal per a qualsevol canvi.

No serà pas fàcil, però quelcom es mou, i a això val més que cent vegades la vella certitud del vell sistema on l’estabilitat avui esdevé desigualtat, misèria i explotació per a molts.