El proper ajuntament, d’ací a un any, no pot ser més del mateix.

Fent un xic de balanç de l’experiència que puc haver acumulat en aquests anys de representació  a  l’ajuntament , compatibilitzant-la amb la meva feina professional,  he arribat a constatar a partir de diferents experiències, que la participació política, el “fer política” no s’esgota en pràctiques  electorals o institucionals. En els darrers anys s’ha intentat respondre als processos de deslegitimació institucional amb experiències puntuals de participació ciutadana, unes han anat bé, la majoria no gaire. Però han estat del tot insuficient.

Les ocasions i els moments han tingut ritmes i concrecions diferents, però gairebé sempre responien a criteris episòdics, més restrictius davant un problema amb efectes limitats. He governat en coalició i bona part dels socis que he tingut no creien en la participació sinó era per a referendar quelcom ja decidit, o com a màxim amb opcions tancades.

Al estar generades i gestionades des “d’a dalt”, des de la institucionalitzat, els protagonismes ciutadans esdevenien més formals i rituals que realment efectius. El cas del Pla de barris i la frontissa de Santa Eugènia en fou paradigmàtic, malgrat el bon fer de la Itziar, quan es va sortir de l’establert es tancà des d’a dalt.

No vol dir que hagin estat totes inútils, l’exemple de la participació de les entitats al Ple està entre les positives, la iniciativa veïnal del Fòrum del TAV a Sant Narcís trencà el secretisme i la mala direcció institucional en el tema. Precisament les mancances, el que no s’ha de fer ens assenyala el camí.

Crec que ara estem en una altra fase, i els vímecs han de formar un altre cistell, de la deliberació s’ha de passar a l’execució, de la pregunta cal anar a la resposta. En definitiva la democràcia municipal serà més de cogestió que solament representativa. Però, malgrat encara molt està per fer, per què no podem pensar que tot es possible?