No es pas el
primer cop que em xiulen, son molts anys de fer política i de moure’s per a tot
arreu. Sempre, però, em sobta, per que no poques vegades et pot passar no en un
lloc hostil sinó en un espai que creus amable amb els que comparteixes, o a tu
t’ho sembla, objectius i fins i tot estratègia.
El diumenge
una part del públic, crec que minoritària però no pas petita, que s’havia
aplegat per defensar el jutge Vidal de la intolerància, va decidir, al sentir
el meu nom al costat del meu partit, a esbroncar-me. Feia uns minuts que haviem aplaudit unànimement un orador que parlava de tolerància i d’eixamplar l’espai
independentista...bé, de contradiccions n’està empedrada la història.
Em van agafa
el xiulets ja una mica cansat, els anys de lluita pesen, i seria fals si no
digues que em van fer mal, fins i tot em vaig entrebancar amb el mateix peu que
em vaig fer un esquinç no fa pas gaire. L’abraçada del jutge Vidal i d’altres
em va reconfortar però no em va fer perdre tota l’amargor que tenia a la gola.
Avui hi he
reflexionat a la llum de la gent que a l’assabentar-se m’ha fet arribar la
solidaritat, el hi desdramatitzat el fet personal, el que em preocupa de debò
és la intolerància i el germen de divisió que comporta per a un procés en una
situació fràgil que necessita guanyar aliats i no esbroncar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada