Molts
catalans ens trobem amb dos desitjos que
haurien de ser complementaris però encara no ho son, el procés sobiranista i la
confluència de les forces transformadores. Volem la independència però sabem que
hem de convèncer a molts dels nostres companys en les lluites socials per a
fer-la possible, volem una Catalunya més justa però hem de convèncer a
molts independentistes que no ho podem deixar
per després de la independència el que s’ha de fer avui.
I a l'espera de solucionar dialècticament aquesta dicotomia surt la vella política, la de qui dies passa anys empeny que tant bé
representa el president Mas i el naufragi de CiU post Pujol. O la que es
presenta com a nova, la de “ciutadans”, la d’aquell xicot que es va presentar mig
despullat fa nou anys, o la de “los de abajo contra los de arriba” que fa taula
rassa de tot el que s’ha fet i de tot el construït amb durs anys d’oposició al
bipartidisme.
Em costa
fer-me entendre entre els meus, però també ser entès entre els amics i aliats,
sense els quals res es pot fer i res es possible. Pot ser que tot hagi de fluir
i les properes eleccions municipals poden ser un banc de proves on ambicions
mesquines es topin amb la dura realitat.
Ma oberta a
tots i totes el que vulguin confluència i independència, els que vulguin sumar mestissatges,
per que on tothom pensa igual ningú pensa gaire. I si no podem ara, ho farem el
dia després de les eleccions municipals. Que no ens vingui el pànic! No tot
està per fer, però hem de fer possible una Catalunya diferent i lliure en una
Europa que el vents de la Mediterrània ens auguren coses noves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada