Del processisme al referendisme?

Mai hem tingut tant a prop la independència de Catalunya, mai han estat tant desconcertats a Madrid de com reaccionar, temptats entre fer que no existeix el perill i les velles formes autoritàries. Ara bé, a Catalunya com a conseqüència de l’amplitud i diversitat del moviment independentista no ens és fàcil gestionar la seva pluralitat i atiats pels qui volen posar-hi punt i final al procés, s’obren dia si, dia també, escletxes fruit dels nervis d’uns i altres.

Descartat un únic lideratge, les urnes i la pluralitat de forces així ho decidiren, el camí ha de fer-se amb un lideratge compartit. Això no és fàcil i més quan els grans poders econòmics han desertat, si és que mai en formaren part. Aquest retraïment d’una part de la dreta, econòmica i mediàtica, fonamentalment, però també política, està en el rerefons de la crisi de la seva principal força i el motiu d’una refundació sobre una part, la més menestral i popular.

El processisme en el que tant bé s’ha mogut la vella CiU, ja no és possible, perquè el moviment plural per la independència ha basculat cap a l’esquerra. Una esquerra d’ampli espectre, un centre-esquerra majoritari en la societat catalana, que va del petit empresari al jove treballador precar¡tzat. Davant d’aquest nou marc apareix però un nou factor desmobilitzador, el referendisme. Aquest sorgeix de l’esquerra, que sap traduir el sentiment de bona part de la gent de l’àrea metropolitana per a donar una darrera oportunitat a Espanya, aquella que representa minoritàriament Podemos-IU.

Bo seria el referendisme si el referèndum fos possible en un termini determinat, però el perill es com en el processisme, instal·lar-se en una promesa impossible, de moment, i viure el dia a dia en el vell i caduc autonomisme. Molts dels que hi poden creure no son enemics del dret a l’autodeterminació, ni tampoc molts d’ells de la independència, el camí per a convèncer de que és un cul de sac és obrir portes i finestres a la realitat. Realitat que s’imposarà després del 26J, quan s’imposi, més enllà del creixement de les forces renovadores, a Catalunya i Espanya, la Gran Aliança. Aleshores, punxat el processisme i el referendisme, ens tocarà moure peça: República catalana.