A voltes “quan no se sap què fer demà parlem de demà passat” em deia el meu avi. Un home treballador que ocupà un alt lloc en la telefònica en temps de la República i fou depurat -és a dir represaliat- amb l’adveniment del franquisme.
Aquesta dita té a veure amb un fals dilema. Pel que sembla alguns candidats pensen que treballar el dia a dia, enfrontar-se als temes quotidians, arremangar-se i trobar solucions als problemes de la quotidianitat que afecten directament als ciutadans, significa no tenir projecte de ciutat.
És clar que hem de lluitar en tots els àmbits i espais, ací i a fora, per aconseguir aliances i finançament pels projectes que la ciutat sola no pot assumir. És evident que Girona necessita d’aquesta projecció. Ara bé: aquesta activitat no pot menystenir allò que dignifica el fet de treballar en la política local que és estar al costat del ciutadà en les petites coses. Les petites coses que més que els grans projectes fan d’una ciutat un espai habitable on et sents orgullós de viure amb els teus fills i de veure envellir els teus pares.
Aquesta doble via, projecció com a ciutat i eficàcia en la gestió quotidiana en temps de crisi, és la que hem de fer a Girona dia a dia i la que hem fet nosaltres tots aquest anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada