Una de els paradoxes dels acèrrims partidaris de l’economia de mercat és que es salten la lliure competència sempre que poden. El secret és embolcallar l’ajut, gratificació o subvenció amb frases altisonants que ho justifiquin per l’interès nacional, regional o local.
Aquesta paradoxa ha planat en els acords que des de fa anys les institucions han mantingut amb Ryanair i amb el seu propietari, un individu que em recorda a Ruiz Mateos amb accent irlandès.
No fa pas tant de temps a Barcelona copiaren el model. Per a “salvar el Prat” salvaran, amb forces diners públics Spanair. Un antic directiu del Barça, més pijo i menys friqui que el propietari de Ryanair, va donar un toc respectable a l’operació.
El detonant del problema ha estat una nova injecció de diner públic a Spanair. Fet que entra en contradicció amb la política de grans retalls del govern actual de la Generalitat.. Tot fa pensar que a l'inefable propietari de la companyia irlandesa el mateix govern li feia arribar que la subvenció a ell promesa no seria una excepció en les retallades. I que aquest govern, entre el Prat i Girona, ja que havia de retallar, com no!! ...primava l’interès nacional, és a dir Barcelona.
Som un país amb un excés de polítics que confonen la política amb les declaracions a la premsa, fet que està demostrat: sols serveix per enredar més la troca. Sempre he pensat que abans que solucionar un problema és millor no crear-lo.
És insostenible el model del low cost basat en un alt cost de diners públics, ara bé cal donar temps a trobar solucions a aquest problema si som capaços de veure que ho és i no una espècie de “gallina d’ous d’or” virtual. El meu consell seria, amb tota modèstia, mantenir l’acord amb Ryanair per dos anys i aprofitar aquests temps per a sentar les bases, aquest cop de veritat i no de paraula, per a un nou model aeroportuari a Vilobí i/o Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada