Mai Piu!

Mai més! cridaven molts ciutadans a les portes del Quirinal, seu de la presidència de la República Italiana,  quan sortia Berlusconi de presentar la seva dimissió.

Han estat molts anys de mentides i manipulacions, d’hipocresia entre moral pública i privada, de confondre l’estat amb els negocis particulars. Moltes han estat les complicitats internes i exteriors. El Berlusconisme ha estat un càncer per l’Itàlia que s’ha escampat en totes les branques del poder, dels negocis, de la vida pública i privada.

Se n'ha anat Berlusconi, però costarà molt fer desaparèixer el Berlusconisme. En bona part per com ha estat aquesta sortida. Han sigut de nou “els Mercats” els que han decidit i no el poble. Això deixa Itàlia en una tremenda debilitat per fer- l’hi front. Mario Monti serà el masover, el que haurà de tenir cura de la finca en nom de Merkel-Sarkozi i això pot mantenir la inestabilitat i el desconcert dins i a fora del país.

No ha estat el poble qui l’ha tret. No ha estat l’oposició, doncs la seva debilitat és l’altra cara de la moneda del Berlusconisme.

Però sense Berlusconi la renovació de la fins ara oposició hauria de ser possible. Cal un fort pol de centre-esquerra plural però unit, que cerqui noves formes de fer política i abandoni el conformisme amb el neo-liberalisme. Hi han precedents històrics del que hauria de ser la nova Itàlia, en la resistència, en el sindicalisme, en el que va ser el PCI, en els vells europeistes. Que tinguin sort. La seva sort també serà la nostra.