Mai he cregut que quan pitjor, millor. Els resultats de la dreta espanyola i catalana són especialment preocupants. Els que a casa han fet retallades i els qui no ho han dit però les faran a l’Estat tenen més que mai les mans lliures. Ens costarà Déu i ajuda parar en el carrer el que amb la legitimitat dels vots es creuran lliures per fer.
No és un consol el càstig a aquells que des del govern han fet el contrari del que van prometre i ara a la campanya han promès el contrari del que han fet.
No és un consol el creixement d’ICV-EUiA que ens ha portat a tres diputats per Barcelona, és un èxit i merescut, en Joan Coscubiela ha fet una excel·lent campanya. A Girona també hem pujat significativament. Però continuem orfes fora de la circumscripció de Barcelona on calen amplies coalicions per treure diputats i fer front als efectes de la llei electoral en circumscripcions petites on els partits grans es mengen els petits.
Caldrà molta energia i coratge en els anys que venen i que els ciutadans que rondinen, però els costa mobilitzar-se, es treguin la son del ulls.
Caldrà repensar els somnis per a sortir del malson que representarà quatre anys de majoria absoluta del PP. Social i nacionalment hem de fer un relat on molts, molts més dels que ara ens hi sentim identificats amb els valors d’esquerres i formem part. ICV hi ha de contribuir però també altres forces que han de sortir del cercle tancat dels fonamentalismes i de la discussió continua de què som i a on anem.
Amaiur té d’exemple amb com ha aglutinat organitzacions i gent molt diversa sense necessitat d’abandonar res, sumant sense perdre identitats diferents. Essent un projecte propi, resultat de les seva situació nacional concreta.
Nosaltres no hem de copiar però sí inspirar-nos en que cal unitat en la diversitat i un projecte comú nacional i social que ens doni esperança per a sortir d’aquets atzucac.
Quant pitjor, pitjor, però no ens hem de lamentar sinó superar-ho i avançar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada