18 de juliol. In memoriam!

Si aquest fos un país democràtic, normal, si fos un estat que s’ha reconciliat amb la seva historia, que uses la memòria per a aprendre del errors, avui, durant uns minuts es paralitzarien les activitats, sonarien les campanes i xiularien les sirenes i tots i totes recordaríem l’inici, un 18 de juliol, del que l’historiador Paul Preston ha anomenat l’holocaust espanyol.

Però no, la desmemoria induïda pels descendents còmplices del guanyadors i per alguns dels descendents dels vençuts, varen preferir la confortabilitat immediata, el agradar als poders heretats del franquisme, a fer bé el que s’havia de fer. Avui és un treball herculi desenredar la espessa trama que amaga responsabilitats i memòria dels esdeveniments que un 18 de juliol van desfermar.

Aquell grup de generals i civils que representaven la Espanya més rància, la dels privilegis heretats, la que s’havia arrapat a un fals liberalisme doctrinari per a preservar els seus privilegis, la que havia fet de la monarquia parlamentaria una pantomima on els cacics substituïen a la sobirania popular, no podien suportar la victòria del front popular i a redós dels feixismes europeus ens condemnaran a una guerra atroç i a una encara pitjor postguerra.

No podem oblidar, podríem perdonar si no es volgués fer-nos oblidar o encara pitjor fer veure que no va passar res o si va passar la culpa era de tots, per que si és de tots ningú te culpes concretes. Una història que esdevé no història, que fa del darrer feixisme europeu en sobreviure en el govern, un sistema neutre, el “regim anterior” i de un dictador sanguinari “l’anterior cap de l’estat”.

Des de las facultats d'història, des de la política, que cerca amb dignitat fonamentar el present amb una rigorosa assumpció del passat, no ens resignem a l’oblit, per que aquest és el fonament dels les polítiques del present dels hereus del franquisme que al negar el passat no tindrien cap escrúpol a repetir-lo.