9N: No miraré des de la finestra, si el poble es troba al carrer!

Demà aniré a votar. Ja ho se que no és un referèndum, ni tant sols una consulta. No ho és per que el govern espanyol no ho ha permès, ni tant sols permet el que demà farem. Votaré per que crec que és un arma carregada de futur. Un pas més, i no pas poc important per desfer-nos d’un règim corrupte a un cantó i altre de l’Ebre.

Miquel Caminal en un dels seus darrers article deia  que “tant sols una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això pugui succeir. En aquest cas la ruptura esdevé inevitable i la nació catalana, sempre oberta a l’acord i a la convivència amb els altres pobles hispànics, no li resta res més que iniciar el seu propi camí, navegar sola, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força”. Res ha canviat des del 6 octubre del 2003 en que va escriure aquests ratlles. Pot ser encara està més clar aquest camí, no?

Per això no solament votaré sí i sí, també participaré activament des del meu lloc de treball, l’institut Santiago Sobrequés, en l’organització de la diada. I ho faré tenint clar que no em conformo solament amb la independència, vull una societat més justa, sense corrupció ni explotació. Se que el dia després d'acondeguir ser un estat, alguns del que m’acompanyen seran els meus adversaris, ja ho són ara,  però estaré més lliure per combatre’ls políticament des d’un estat propi.

Demà pensaré en la meva mare que desitjava poc abans de morir-se viure en una Catalunya independent i socialista, faré, farem, un petit pas, però ferm per aconseguir-ho. Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc, d’alguns.

Ens veurem demà. Visca Catalunya lliure!