dimarts, 25 de novembre de 2014

Un aval no és un acte d’amor. El veritable rostre dels bancs.

 

El president de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB), José Roldán, tot defensant aquest dilluns al fòrum econòmic Nova Economia el paper de les entitats financeres, ha deixat anar la perla, referent a l’àvia desnonada de 85 anys a Vallecas, que havia avalat al seu fill, “Un aval no és un acte d’amor sinó un comprimís de fer front a un deute si no es paga”.



En quin mou viu aquest personatge? En un on totes les avies de 85 anys tenen un màster d’una escola de negocis? Quina mena de personatges s’han anat covant en l’ou de la serp i ara campen per despatxos i ministeris en un habitat favorable gestat per aquest sistema depredador i hipòcrita? Viuen entre els seu xalet de “las Rozas” o similar i el seu despatx en un bloc exclusiu d’oficines o bancs, es troben en clubs privats de golf o hípica. S’entretenen també en munteries i caceres d’animals. Si van al futbol es en palcos o llotges privades. La resta dels humans som com formiguetes que si molesten es poden trepitjar i punt.

Han passat de ser burgesos a privilegiats, en aquesta llarga agonia del règim, del nou antic règim, en que s’ha esdevingut aquest capitalisme sense llei un cop es va trencar la supervisió del estat a finals del anys setanta del segle XX. La caiguda del mur, no va obrir portes de llibertat, va ser el tret de sortida per destruir els pactes socials més enllà dels límits de la cobdícia en un occident ara sense enemic. La crisi del 2008 ha estat una nova gran oportunitat per a endurir les condicions de treball i desmuntar els sistemes democràtics, i continuen ...


Aquesta actitud que es superposa a la misèria que han generalitzat es el que està fent més insuportable, per a cada dia més gent, els seus privilegis a redós del poder polític, econòmic i mediàtic. No se que passarà a les properes eleccions, ni si l’alternativa anirà més enllà. Però em sumo al clam: que se’n vagin, fotem-los fora!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada