diumenge, 23 de novembre de 2014

Records de la meva militància en la Comissió obrera Nacional de Catalunya (CC.OO.) Quaranta anys en el seu 50 aniversari.


Recordo que el primer contacte que vaig tenir amb CCOO en ple franquisme fou a Sant Cugat del Vallès on estudiava primer de Filosofia i Lletres, en concret uns companys d’”Unidad Hermetica” que ens demanaren col.laboració als estudiants organitzats en els comitès de curs. Al tornar a Girona a estudiar segon al col.legi universitari, em reunia amb Xavier Coromines i altres  sindicalistes clandestins, quan va caure la CCOO de la Torras el 1974 vaig treballar uns mesos a l’empresa amb l’objectiu, a més de l’econòmic, de reconstruir els sindicat, fet que s’aconseguí amb en Ferran Lorente, després bomber, i altres.

CC.OO era “el sindicat”, com el PSUC era “el partit”, plurals i composats per la gent més valenta i honesta que he conegut mai. Sempre “ amic, companys, pendent del perill”. Amb la transició guardo el primer carnet legal de CCOO, que em va donar Francesc Pascual, al carrer del Carme, on era la primera seu. 


I aquesta setmana que encetem celebrarem a Girona el 50 aniversari de la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Quan encara molts no havien pres consciència de que Catalunya era una nació, CC.OO. ho tenia clar i català.

Aquest proper dijous els companys i companyes de la Federació d’ensenyament m’han demanat que prengui la paraula en el seu nom, en l’acte de commemoració dels 50 anys a Girona, recordaré a molts companys i companyes, a Jordi Vilamitjana, amic i company, als que contra corrent creiem que els mestres i professors, no érem classe mitja, sinó treballadores i treballadors i que com a tals, amb plena autonomia, havíem d’estar en un sindicat de classe. La llarga vaga del 1988, va fer créixer exponencialment la militància i guanyarem les eleccions sindicals al sector a Catalunya i també  a Girona, fou la nostra llicenciatura sindical.

Cal saber d’on venim, on son les nostres arrels, per avançar i ésser capaç de transformar-se en la mesura que es transforma el mon on vius. CCOO, el sindicalisme de classe, el sindicat en el que jo he militat sempre, ha d’assumir nous reptes, deixar velles estructures però no abandonar mai el cor, el perquè de la seva existència, la lluita contra l’explotació de l’home per l’home, la defensa del treball i la creació d’una societat justa i social. Feliços 50 anys, lluita i memòria, dignitat i sacrifici, present i futur!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada