dimecres, 11 de març de 2015

De manaies i oblits. Girona, matèria i memòria.


El darrers plens son com un producte concentrat del que ha estat el cicle de quatre anys encetat pels canvi que representa CiU, desprès de la llarga l’hegemonia del nadalisme. Després d’un llarg període, règim podríem anomenar-lo, amb i sense Nadal, podem parlar del govern de Puigdemont com un canvi? Es cert que l’alcalde actual te un caràcter i una manera de fer diferent, fins i tot m’atreviria a dir que molt diferent, en les arrels i en les conviccions, però les formes, la governança i les aliances socials el fan avui més hereu que alternativa.

Girona m’enamora, Girona m’emociona...en definitiva Girona rai, Girona va bé, genera un imaginari col·lectiu molt especial, una barreja de cofoisme i conformisme, que ha estat el caldo de cultiu d’una determinada forma de governar i de ser governats. Esvaeix la Girona de rics i pobres, la dels endollats i els endolladors, la dels favors i els càstigs, la Girona real.


El Nadal del puny aixecat al costat del cap de llista del PSUC a les primeres eleccions municipals de 1979, va remoure la redacció de “Los Sitios”, fou un miratge, de fet l’oblit, més enllà d’algun metacrilat a sobre d’algun símbol franquista. Es va produir no tant la reconciliació com mantenir el status quo. Això si Girona va passar del gris als colors.

D’ací la meva negativa a votar una plaça als Manaies, no tinc res a dir d’aquesta entitat avui, més enllà de considerar manifestament millorable la igualtat de gènere en les seves desfilades i la “tradició” de pintar de negre un home blanc per reis. Però una plaça és un símbol, un homenatge històric.

Recordar la història, d’on venim, aclarir responsabilitats no ens impedeix la reconciliació, al contrari. És l’oblit, el que ens fa menys lliures. Fa 75 anys les instal·lacions eclesiàstiques estaven plenes de presos, el seminari, el convent de les adoratrius... s’afusellava a la tapia del cementiri. Això succeïa a Girona fa 75 anys, alguns em diran que cal oblidar, els mateixos però que volen commemorar a aquells que en aquell moment com a mínim miraven cap a un altre cantó, si no hi col·laboraven de manera directa, això no em sembla pertinent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada