dimarts, 31 de març de 2015

El nou pont del Ter i la passera de l’Onyar, com a metàfora política.


Deia Marx que l’alliberament dels treballadors solament pot venir en la mesura que ells mateixos en siguin protagonistes. Tot veient les dificultats que tenen els veïns de Mas Ramada i els altres barris del sector est per a que es faci una passera, un pont digne,  per a travessar l’Onyar em fa pensar en que falla l’ajuntament actual i els anteriors quan determinades necessitats dels barris s’eternitzen.

He trobat, governi qui governi, fins ara, un fetitxisme per les grans obres. Les obres, quan més grosses, mes cares i mes ostentoses, millor! Més “glamour” al inaugurar-les i més hàbil sembla qui les ha negociat amb altres administracions i/o ha satisfet una demanda dels “lobbys” més influents de la ciutat. 


A voltes, els que mantenim una distància crítica amb tot això, ens podem deixar portar per les majories quan es diu que perderem una gran inversió i no hi ha un moviment social que ens empenyi a fer el contrari. Si moviments socials i polítics crítics no anem plegats al cap a la fi podem fer coses tant inútils com el nou pont del Ter. Del errors s'aprèn no sense pagar un cost, per això no cal perdre la memòria.

Si, jo com tots els regidors i regidores, en aquell moment, del govern i de l’oposició hi vàrem votar a favor! La prova del nou de la seva inutilitat és que han tardat anys i panys en fer-lo i no li ha mancat a ningú tant llarga absència.

Bé, ens podem equivocar, però si és així, com a mínim cal reconèixer-ho! I també es fa una tremenda equivocació menystenint en altres casos el que son necessitats urgents. Es el cas de la passera, be diguem-li pel seu nom, el pont per a vianants per a bicicletes que cal en la zona de Mas Ramada-Vilarroja.

No crec que hi hagi mala fe, senzillament no esdevé prioritari, o altres coses, per alguns, ho son més. Allà on no hi vius, on no fas el teu circuit diari et pot passar que hi pensis menys o sovint no hi pensis gaire. D’ací la importància dels moviments socials, de les organitzacions veïnals, però també es seus límits.

Cal un replantejament del poder local, el tímids intents del pressupostos participats, proposta nostra per abstenir-nos del pressupost 2013, son insuficients però van en la bona direcció. Però des del barris s’ha de poder parlar de la part, barri, i del tot, ciutat. Com també que més homes i dones amb experiència veïnal siguin regidors i regidores. 

Cal una mirada des dels barris per al conjunt d’actuacions de la ciutat que prioritzi el benestar de molt a les obres d’aparador i això ho farem si apleguem voluntats si unim a la gent en candidatures on el millor dels partits transformadors complementi els que de bo tenen els moviment socials. A Girona, si no es ara, demà?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada