Tot fent
política, amb el pas dels anys, he sabut diferenciar els adversaris dels
enemics. Els primers tenen idees i practiques diferents de les teves però ens uneix el respecte mutu i les regles del
marc democràtic. Els enemics ho son per oportunisme o per ideologia, els
primers per que es venen al millor postor i no hi pots confiar mai, a voltes
els pots trobar en les teves rengles o a prop, els altres neguen les llibertats
s’oposen a l’exercici dels drets i es tanquen a tot diàleg.
En la vida quotidiana
però he trobat gent, masses al meu parer, que confon una cosa amb l’altre i al considerar tots els adversaris com enemics, es incapaç de veure la perillositat d’aquests darrers. Passa una
mica com la frivolització del mot feixista o nazi que al generalitzar-lo perd tota
la força i emmascara als veritables monstres en un marc difús al bell mig dels canalles
que es fan i es desfan.
Dins les
esquerres abunden aquells que converteixen en enemics a tots els que simplement son
adversaris, els que tenen opinions diferents, pràctiques diferents però sovint
objectius semblants. En l’àmbit de la lluita nacional passa sovint el mateix, a
voltes sembla que hagis d’anar amb un peu de rei per a mesurar les petites
diferències en intensitat i capacitat
que tenen les diferents forces polítiques per aconseguir l’autodeterminació del
teu país.
Pot ser que
sigui congènita en l’espècie humana aquesta malaltia del sectarisme, com la del
oportunismes d’aquells que ho traeixen tot i a tothom pel seu benefici
personal, un dels meus veritables enemics. Penso que tenim però la vacuna de l’educació
i el compromís per a triar el gra de la palla. I el meu optimisme sobre el
futur de la humanitat mai estarà renyit amb l’anàlisi crític sobre el seu, el
nostre, comportament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada