Je suis Charlie!

Creat després de la prohibició del setmanari Hara Kiri per un govern gaullista el 1970, Charlie hebdo és fill del Maig del 68, de personatges com Cabu o Wolinski i tants d’altres, que van ajudar a crear l’esperit crític de la meva generació. Abans, en la clandestinitat, l’aconseguia “destrangis” en algunes llibreries progres i sempre que m’acostava a Perpinyà.

Fa quaranta anys qui volgués criticar el mon no podia deixar de posar en dubte l’enorme poder dels grans clergats parapetats en els seus respectius deus. Ara el fanatisme d’uns i altres imposa la por, amb honorables excepcions. El 9 de febrer del 2006, fent-se ressò de la polèmica que havia envoltat el diari danès Jyllands-Posten, el setmanari mostra una caricatura de Mahoma plorant. El profeta diu: “És dur que t’estimin els imbècils”, al costat del titular: “Mahoma sobrepassat pels fonamentalistes”. Clar i contundent.

L’esquerra sovint no ha sabut trobar el camí davant del terrorisme fonamentalista, caient en el seguidisme de la xenofòbia de la dreta extrema o posant-se de perfil sense assumir responsabilitats. La veu i els ninots de Charlie eren i son una declaració de principis contra aquesta variant del feixisme religiós. Ni un pas enrere!

Deia, el novembre de 2013, Charb, un dels assassinats ahir, “Riem, critiquem i encara tenim els mateixos somnis. I no revelo cap secret si dic que l’equip actual es divideix entre partidaris de l’esquerra, de l’extrema esquerra, de l’anarquia i de l’ecologia. No tots voten, però tots van destapar ampolles de xampany quan Nicolas Sarkozy va ser derrotat el maig del 2012”.

Ahir em venia al cap el crim d’Atocha, el 24 de gener de 1977. Un escamot de fanàtics feixistes va voler netejar de “rogelios” el despatx d’advocats laboralistes on hi treballaven. 9 morts, vuit advocats i un administratiu. Dos fets, un mateix sentiment que m’omple, defensar amb ungles i dents les llibertats!