Parlar en
públic sempre m’ha agradat, tot i que d’adolescent tenia una lleugera tartamudesa
que em posava molt nerviós, era forta al començar a parlar sobre tot si havia de
respondre a una pregunta, però un cop havia superat els primers mots la resta
sortien fluids. Tant en la docència com en la política aquest interès esdevé un
do? Comuniques millor quan més bé i millor t’expresses.
Parlar en
públic es un art més que un do, s’aprèn parlant, reflexionant quan t’equivoques
i llegint, llegint molt. M’agrada més el discurs que neix de la memòria que el
que portes escrit, tots dos s’han de preparar però el primer és més fluït i
permet la improvisació i les modificacions que sovint cal fer sobre la marxa.
Què és l’oratòria? Segons el diccionari és l’art de parlar amb eloqüència. No hi estic del tot d'acord, per a mi és més la capacitat de persuadir, de fer que les persones prenguin decisions tot
reflexionant en allò que tu has exposat. La política seria el marc en el que la
oratòria trobaria el seu espai més preuat, sens menystenir la docència i els
tribunals. Els clàssics diferenciaven, però, la retòrica, com l’art teòric del discurs, de l’oratòria
que seria la seva aplicació pràctica.
En el mon
de la imatge, reivindico la paraula com instrument de comunicació, de
socialització, per a fer possible un camí compartit, com instrument de diàleg i
mitja de formació permanent. En el pitjors moments i en els millors sempre ens
quedarà la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada