Sinó és ara quan?

Crec que no soc l’únic que creu que el procés sobiranista es troba en un moment de desconcert. La força que donava la reclamació unitària d’un referèndum on tothom es pugues expressar, l’àmplia confluència dels que creiem en la independència, albirava un resultat clar que ens situés en el camí d’un estat propi i independent.  La frustració de la desconvocatòria de la consulta per part del govern de la Generalitat, defugint el xoc de legalitats,  fou superada momentàniament el 9N pel desig i la capacitat d’organització de la gent, que desitjava posar una papereta a la urna.

Però després no hi havia fulla de ruta...bé, no una d’unitària. Dos conferències personals i personalistes, dos posicions de partit, dos egos confrontats. Algunes entitat claus varen caure en el joc, però  no es tractava, al meu parer, de que els dos partits, els dos egos es posessin d’acord, el que calia era posar de nou sobre les vies un projecte ampli i unitari, un mena de convenció constituent que signifiques un nou model de país, inclusiu, que superés el vell sistema de partits i l’actual govern de la Generalitat.

No ha estat així i ens juguem totes les cartes a unes eleccions, el 27S, que no estan ni convocades, i en un pacte fràgil de dos forces polítiques que es van progressivament desgastant l’una a l’altre. En el dia a dia, l’ombra allargada de la corrupció a Espanya i a Catalunya, fa emergir en els veïns una nova força que qüestiona el bipartidisme com mai des de la transició i això te efectes colaterals a Catalunya, dons si el procés s’encalla, molts poden dipositar les seves esperances en aquesta onada rupturista, si més no per fer fora al PP-PSOE.

Els que volem un canvi social profund i creiem que, a casa nostra, el marc concret per a fer-ho  possible és una Catalunya independent, caldrà que ens replantegem el model, per a fer front a un procés encallat i segrestat i alhora no caure en el seguidisme del que pugui passar a Espanya. No ho tinc clar, com no pot ser d’una altra manera, doncs no sortirà del  laboratori de cap facultat de ciències polítiques, però del que estic segur és que ha de sortir de la gent, organitzada o no, que exigeixi aquest procés constituent i que els partits que es diuen transformadors ho facilitin, sense sectarismes ni protagonismes d’aparell.