El rei negre pintat o la fi de la innocència

Amb els fills ja grans i a l’espera de nets és perd un xic la màgia de reis. Em resisteixo però a no fer algun detall i continuo aixecant-me aviat i menjant melindros amb xocolata per esmorçar.

Molt ha canviat des de la meva infantesa on s’obria com un esclat de color entre tanta grisor quotidiana. Soc d’aquells que no volia saber que els reis eren els pares i tancava la oïda a alguns companys d’escola que disfrutaven de sentir-se més grans, acabant amb la il·lusió dels mes petits. Res, jo era impermeable a qualsevol comentari, els havia sentit a la nit remenant pel saló de casa, que m’havien de dir a mi!

Cada any, durant molts anys, demanava un cavall amb pel, d’aquells tant bonics que veia a l’aparador de la botiga de joguines, amb una llarga crinera i que no es blincava pel llom fins a trencar-se, al cap de pocs dies, com el de cartró que sempre era el que em portaven. Del somni a la dura realitat, de l’esperança a la injustícia. Metàfora de les injustícies de la vida o no tant metàfora quan al meu veí li portaren el cavall que jo desitjava i el primer que va fer es pelar-lo de dalt a baix!

Pot ser que la infància innocent duri menys ara que quan jo era petit. Ara que molt nens i nenes porten un smartfone a les mans. Però innocència no vol dir estupidesa. Un cop més a la magnífica cavalcada de reis a Girona és pintarà el rei negre de negre, demostrant que la tradició pot esdevenir collonada quan es manipulada per l’ego. I la metàfora del classisme de la meva infància continuarà quan uns, pintats, donin caramels i els altres, els originals, recullin la brossa deixada per la cavalcada.