Tanco
carpetes per obrir-ne de noves, algunes les recupero, d’altres les arxivo. La
vida et fa obrir i tancar cicles en el que sense deixar de ser tu et
transformes. El que fa i el que t’envolta et condiciona, per ets tu el que
determines el present i t’obres al que et pot aportar el futur. Assumint el que
has fet, mantenint sempre un esperit crític amb el que pots fer, soc a les portes
de fer un pas important.
No soc de
la mena de deixar fer, no puc deixar de comprometre’m, no puc fer quelcom que
no vull si no és per una causa que cregui superior en els fonaments i en els
seus efectes. I tot i així, m’he equivocat més d’un cop. Prefereixo, però, equivocar-me per intentar fer que no fer i mantenir errors per passivitat o covardia.
Sempre tens
la incertesa de si els que t’envolten entendran el que fas. He dit més d’un cop,
que si no se t’entén es que has formulat malament la teva proposta. Però a voltes,
quan el que et fa portar a decisions te que veure més amb els sentiments que
amb la racionalitat, es fa difícil d’explicar.
Comparteixo
el que s’expressa al final del poema d’Ernest Henley:
Ja no
importa quin va ser el meu camí
quantes
culpes he acumulat
Sóc l’amo
del meu destí
sóc el
capità de la meva ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada