Vol veritablement el PSOE un govern d’esquerres?

Observant, des del Congrés estant, el pactes del PSOE amb Ciudadanos i la creixent hostilitat amb Podemos i les seves confluències, amb "separatistes catalans of course", no em deixava de preguntar perquè Pedro Sánchez excloïa la única possibilitat que tenia de ser president. No se pas si la resposta es política o freudiana, però ha de ser–ne una barreja. Com hipòtesi mantinc que els importa més mantenir el sistema, que tant poder al llarg del temps els hi ha donat, que atrevir-se a obrir un nou camí i més si aquest forçosament ha de ser compartit.

No podem oblidar que el sistema constitucional solament ha tingut dos grans gestors i el més longeu en la seva administració ha estat el PSOE. Especialment quan accepta un fi sobtat i incomplert de la transició, fruit del pacte del capó el 23F. No es pot negar els avenços que significaren el primers governs González, amb els seu aspectes obscurs també. Aquest governs inevitablement es contaminaren per la corrupció i facilitaren el turnisme amb el PP. I d’aquella pols, el llot en el que ara estem empantanats.

Ara amb una crisi profunda, territorial, econòmica i social, el sistema constitucional es debat entre reformes menors, xapa i pintura, que li permetin tirar uns quants anys més, o una ruptura profunda. Catalunya ha obert la caixa dels trons i ha esdevingut el catalitzador de totes aquestes contradiccions. El reconeixement de la sobirania catalana solament es pot fer fora del marc constitucional vigent, d’ací que la ruptura catalana sia la única aliada que tenen els rupturistes espanyols.

En aquest marc, l’equilibri del PSOE entre les distintes federacions ha saltat pels aires. Madrid i Catalunya han perdut molt de pes fruit dels seu errors, Valencia intenta fer un camí autònom, forçat per les esquerres alternatives i l’ombra del passat...i en aquest marc la baronessa del sud, hegemònica ara en el partit, ha imposat la seva estratègia, oblidem-nos de ruptures, en les que perdem poder, sobre tot ella, i apostem per la reforma des de dins, aïllant les forces del canvi a Espanya i Catalunya. Les eleccions serviran per veure el pes dels ingredients -PP, Ciudadanos i PSOE- poca cosa més. Podemos amb les seves confluències i Catalunya exclosos, i a millor resultat més, encara.

Lamentablement, sia quin sia el resultat, oblidem-nos de govern d’esquerres a Espanya.....sempre ens quedarà Catalunya!

Perquè resisteix electoralment el PP?

No es fàcil d’entendre la resistència electoral del PP desprès de tants i tants casos de corrupció. No és l’únic partit corrupte, però és el que més orgànicament l’ha interioritzat. Tot i així te una base de set milions de vots que sembla impossible de disminuir. Tres son, al meu parer, els fonaments d’aquesta resistència electoral, que seguidament desenvoluparé: el ser hereus del bàndol nacional que guanyà la guerra civil, el ser el millor garant de l’entramat econòmic que es consolidà en la transició fins a l’actualitat i la debilitat de les alternatives.

La pervivència durant tot el franquisme de vencedors i vençuts, la propaganda de darrer franquisme dels “años de paz” i la direcció del franquisme reformista de la transició, ha permès que el regim del 1978 hagi crescut sota l’ombra d’un passat que no ha tingut que donar explicacions i ha esdevingut per a molts un temps, sinó amable, al menys necessari, per a la modernització d’Espanya. Els mites fundadors del franquisme han restat permanents: la “Unidad de la pàtria única e indivisible”, la monarquia i un sentit immobilista de les lleis representada en una Constitució sacralitzada.

Un Estat que, mitjançant governs dòcils, ha manipulat la liberalització econòmica a favor de l’entramat  que des del anys seixanta ha controlat l’economia espanyola, model que ha integrat nous sectors en la mesura que han acceptat aquesta jerarquia, i que tant bé representa l’Ibex 35. Es cert que la mort d'Emilio Botin i la retirada de Cèsar Alierta ha provocat una manca d’interlocució i autoritat aquests darrers mesos, però no dubteu que després del 26J, aquesta es recuperarà.

I com no, la col·laboració del PSOE en aquest model, que li ha donat amplis períodes de govern a l’estat i la permanència governamental, quasi dinàstica,  en algunes comunitats autònomes. La debilitat fins ara de construir un model alternatiu és el que ha fet del PSOE una força menor, avui sotmès a un dilema del que fins ara no ha sabut sortir, o compartir amb una nova esquerra un procés de canvi o mantenir de forma subsidiària el model vigent, en crisi.

De moment, fent la viu, viu, el PP va resistint! 

Podemos i IU podran formar govern amb el PSOE?

L’acord electoral de Podemos amb IU ha aixecat moltes expectatives, es indubtable que és un gran avenç per a crear una esquerra capaç de disputar al PSOE l’hegemonia a Espanya, però tindrà per a Catalunya uns efectes més aviat limitats. I serà així, perquè la disputa del espai de l’esquerra a Espanya situarà al PSOE, en la defensa del sistema, al costat del PP i de Ciudadanos i, més encara, en tot allò que tingui a veure amb l'autodeterminació de Catalunya. Bones noticies i males noticies.

Aquests mesos he pogut constatar en la pràctica la coincidència entre ERC, Podemos i les seves confluències, però curiosament quan més coincidíem més s’allunyava el PSOE d’ambdós. Les noves eleccions en son conseqüència, cap pacte amb Podemos i amb els republicans separatistes!

Té lògica electoralista que ara en Comú Podem digui que el referèndum està més a prop que mai, però no ho està més que fa sis mesos, sinó és que està més lluny. La legítima eufòria de disputar al PSOE la preeminència, es un vell somni dels que hem estat anys i panys a la seva esquerra, ningunejats un cop i altre per una llei electoral perversa i unes aliances excloents. Ara bé, arribar a vuitanta diputats sobre 350 tindrà, si s'aconsegueix, un gran mèrit, però no permetrà cap aliança de govern i sense ella cap promesa d’autodeterminació per a Catalunya serà real.

Com a mostra un botó, la negativa del PSOE a un pacte a tot l’estat per a fer coalició al Senat i desbancar a PP i Ciudadanos de la majoria en aquesta cambra. Aquest fet explica més que mil arguments el que vol el PSOE i el que no vol de cap manera. I de cap manera vol restar supeditat a una altra força a la seva esquerra i conseqüentment acceptar un nou model territorial que perjudicaria als barons més arrelats, fa anys i panys.

La portalada de Santa Maria i el record d’en Jordi Vilamitjana

Ahir va fer dos anys que en Jordi Vilamitjana ens va deixar. Ahir escrivia uns mots de records en una llibreta, que ara us transcric, davant de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Un dia plujos a cavall entre els deures que darrerament m’he posat i la melangia pel record d’un amic estimat. Present i passat... amb els anys la mort em fa entendre més bé la vida.

La primera imatge que en tinc del Jordi: em va venir a parlar al acabar la primera assemblea on organitzàvem la vaga del 1988, la més llarga en el mon de l’educació i la més fructífera. Es proposava per ajudar en el que calgués, ho concretarem amb la direcció d’un butlletí que repartíem cada dia a l’assemblea, més de quatre mesos de butlletins!

Una segona imatge, a mitjans dels noranta, penjant una pancarta de CCOO sobre el 8 de març, ens detingueren els de seguretat i ens barallarem amb el cap d’estació fins que ens va tornar la pancarta, que acabarem penjant en un altre pont de la via. Com reia quan ho recordava i com se'n fotia de la meva llarga dissertació sobre els drets de les dones davant d’un públic més aviat escèptic.

I com no, moltes imatges, de les passejades, fruit d’encontres casuals o concertats, tot xarrant de les coses fetes, de les que fèiem i com no, les moltes que restaven pendents de fer! Com les enyoro! Quan una persona mor abans d’hora, una pena profunda et domina, però quan ha passat el temps el seu record et reconforta. La seva presencia, la d’en Jordi, roman en tots els que l’hem estimat, per això unes poques ratlles en un quadern, escrites en un marc trascendent, d’art i esperit, em porten records d’una persona molt especial. 

Refugiats, entre la indiferència i la mobilització.

L’ou de la serp del feixisme es cova amb la indiferència de la majoria, els anys trenta en foren un cruel exemple, del que pensàvem estar vacunats amb la formació de la Unió Europea. L’egoisme i la insolidaritat han covat de nou el monstre. La reacció dels pobles desvetllats ho impediran? Ens traurem les lleganyes dels ulls i reaccionarem? Espero que no sigui massa tard.

Una forta desesperança em corria pel cos al desfilar ahir per Girona, no pas masses, molts menys dels que feien falta, per protestar per les polítiques d’asil, de restricció al refugiats, que els estats que han segrestat la Unió Europea estan promovent. El cas espanyol es el més vergonyós entre les vergonyes que manifesten uns i altres. Una llosa que pesa damunt de tantes i tantes iniciatives solidàries que han recorregut també tota Europa.

No vull ser injust amb moltes de les persones que ahir preferiren la inauguració de Girona temps de flors a manifestar-se. Dic que no vull ser injust per que se de no pas poques persones que honestament es commouen i actuen en contra de la ignomínia del maltractament als refugiats. Però la comparació entre un i altre acte, no em puc estar de dir-ho, feia mal d’ulls. No soc ningú per donar carnets de solidari o no, abunden els que es creuen dipositaris de la veritat i el que son, es resumeix en ser miserables sectaris. Però, coi, havíem de ser molts més!

Pot ser, ens cal, una reflexió sobre sistemes organitzatius, espais i temps. No ens poden resignar a accions minoritàries, hem de commoure i moure a la més amplia majoria. Combatre la indiferència avui és combatre el feixisme!

Joan Vendrell: de l’Oflag 17 a Mathausen.

No me’n puc estar de recordar a l’abominable Serrano Suñer, ministre d’exteriors del règim de Franco en el “segundo año triunfal”, responen a Von Ribbentrop, el seu homònim en el regim nazi, a la pregunta de què fem amb els presoners espanyols? Tot dient, no ho son, son apàtrides, feu el que vulgueu! Del mes de 9000 presoners als camps poc més de 2000 varen sobreviure. Serrano Suñer va morir al seu llit cobrant una pensió!

Mentre el dia després del alliberament del camp els estats repatriaren els seus presoners, durant més de dos mesos restaren els espanyols al camp, no tenien estat que els emparés. Quan en els anys seixanta es construïren els monòlits per a recordar els màrtirs, cada estat demana un espai per a fer el seu, menys l’estat espanyol, clar. Si hi aneu, el monòlit que recorda als republicans es més petit que els altres, pagat íntegrament per subscripció popular i en un petit terreny cedit per l’estat francès.

Recordant Joan Vendrell, el seu viatge amb tren borreguer tancat per filferros, ell i 260 republicans més, arribaren el desembre de 1941, aguantà fins al març del 1943, no arriben a un centenar els que sobrevisqueren d’aquell viatge maleït de l’Oflag17 a Mathausen. Ahir va reviure en la memòria dels seus parents i dels que ens aplegarem recordant la seva memòria, la que ens ha estat anys i panys, furtada.

Aquest mesos he pogut veure en primer pla la rancúnia dels descendents dels vencedors quan parles de memòria històrica. No hi haurà democràcia real fins que traiem a la llum tanta mentida consolidada i tantes foses, materials i metafòriques, per obrir!

Del 20D al 26J...quina conya!

Avui començo el dia després, es a dir el primer dia com a diputat “cesante”, en la millor tradició del parlamentarisme liberal del segle passat que tant bé descrivia Mariano José de Larra, sí, el de “vuelva usted mañana...”. No s’han atrevit a fer la “Gran Coalición” i menys un govern d’esquerres, els dos únics possibles. Ens han entretingut amb l’inversemblant govern PSOE-Ciudadanos que no va tenir ni de lluny majoria. A l’espera de fer a partir del 26J el que no s’han atrevit a fer ara?

Si l’esquerra sumava perquè no s’ha fet govern? Probablement no es volia canviar tant la política econòmica com la territorial. Era imprescindible l’esquerra catalana independentista i malgrat aquesta hauria donat el seu suport, això significava un referèndum d’autodeterminació que de cap manera el PSOE, presoner del nacionalisme espanyol, estava disposat a cedir. Un, que es mal pensat, creu que si no s’hagués situat el referèndum, tampoc s’hauria acordat res. El canvi els hi fa por, sobretot si s’ha de compartir el timó i transformar a fons les polítiques fetes fins ara.

Aleshores perquè no s’ha fet la Gran Coalició? Al meu parer hi ha hagut dos impediment importants. Un de personal, subjectiu, i un altre d’orgànic, En el primer cas calia sacrificar un dels dos “reis” i caps dels dos s’ha deixat, tot esperant el fracàs del contrari. Una tercera personalitat ha estat impossible, doncs des de la mort de Botín i la retirada d’Alierta, ningú te prou autoritat en l’Ibex 35 per parlar en nom de tots i influir de manera efectiva en el desenvolupament d’un nou govern.

Orgànicament parlant cap dels dos grans tenia la capacitat de vertebrar una coalició, com a molt deixar governar a l’altre amb l’ajuda de Ciudadanos com a escolanet. Pot ser aquets temps mort entre eleccions permeti la retirada d’un o altre i facilitar el que fins avui ha estat impossible.

A Catalunya estant, l’enfortiment de l’independentisme d’esquerres te una doble virtut, ser solidari amb l’esquerra transformadora de l'estat i alhora ser conseqüent amb el procés cap a la república catalana obert dels del 27S.