Ni intransigents ni submisos.

La intransigència es pot confondre amb la fermesa en les conviccions. Es cert que el poder es tant atractiu que pot fagocitar a qualsevol, o, al menys, ho intenta. Per a combatre aquest sistema podem caure en l’error de tancar les orelles no solament als cants de les sirenes del poder, sinó també a amics i possibles aliats. Fins i tot al caure en el sectarisme podem ser tant arrogants com aquells que combatem. No es un fet d’avui ni d’ahir, es un perill constant que al llarg de la història han tingut sempre les forces de canvi.

Si vols transformar el mon en el que vius necessites de moltes mans i apropar-te a gent que pensa molt diferent de tu. Trobar el comú denominador no és fàcil i comporta renuncies. El que és mes difícil de la política transformadora, és a dir aquella que no es conforma amb les coses tal i com son, es aplegar gent suficient per aconseguir el poder polític sense que aquest et fagociti i destrueixi les teves conviccions.

És cert que la democràcia representativa te moltes deficiències, però continua essent el millor dels sistemes de delegació de sobirania. Assemblees i consultes poden ser útils, si son representatives, es a dir, si la participació es similar o superior a una comtessa electoral. Es cert que la democràcia representativa necessita de l’interès i de la participació de la gent entre elecció i elecció, sinó corre el perill, com ens ha passat molt sovint, que quedi segrestada per una minoria que defensa els seus interessos i no el del conjunt de la ciutadania.

La tensió necessària entre moviments socials i institucions democràtiques, necessita del reconeixement mutu, de que hi hagin sempre portes obertes al diàleg. Sense interlocutors el camí es la confrontació. En aquesta confrontació sempre guanya el més fort i hi perd també sempre la democràcia.

I ara què? fermesa i ma estesa.

Quan més ens apropem al 26 J més me’n adono que aquestes seran decisives no solament per a veure qui formarà govern a Espanya, sinó per a ampliar les forces catalanes que proposen un nou marc jurídic basat en la nostra sobirania com a nació. Si l’autodeterminació no prospera i, més encara, si esdevé l’excusa per a la Gran Coalició, els que la proposen ací, es veuran obligats a decidir si s’afegeixen a l’únic procés de canvi realment existent o es conformen en ser oposició a Madrid esperant temps millors.

Els 14 mesos que ens queden per acabar les lleis de desconnexió necessitaran d’una convocatòria d’eleccions constituents per a fer possible la República Catalana, el nou Parlament l’elaborarà el text constitucional, promovent una àmplia participació, i promourà el referèndum a partir del qual, si es favorable, es produirà la definitiva assumpció de tota la sobirania.

Necessitem un nou pressupost per millorar les partides socials, evidentment, però també per a finançar aquest camí. En Joan Tardà ho explicava molt bé, el divendres passat a Llagostera. Som conscients que el nou govern que sorgirà a partir del 26J usarà tost el seus instruments per a impedir-ho. Tola la violència institucional, amb la manipulació de serveis i tribunals, però quan més ataqui més s’aïllarà de les vies democràtiques i més autoritat tindrem per a continuar avançant.

Ens cal avui una gran capacitat de diàleg, d’assumir diferències per a construir un projecte comú. Però també fermesa i capacitat de resistència. Cada espai on es dirimeixi el nostre futur hi hem de ser present amb veu pròpia. El més important és el que fem a Catalunya, que no defallim, però a Madrid cal i caldrà, en aquets temps que s’escolti la veu del republicanisme, de l’independentisme, sense sectarismes, amb la ma estesa però sense donar ni un pas enrere.

Ha de governar la llista més votada?

Fa pocs dies el “Cercle” es depenjava dient que després del 26J havia de governar la llista més votada. S’afegia a una cantarella que hem sentit a Rajoy en tot aquest darrer període, d’eleccions a eleccions. Tinc un dubte raonable si no fos el PP el partit més votat, malgrat ser lluny de la majoria absoluta, les afirmacions d’uns i altres serien les mateixes? Si observem molts ajuntaments com estan governats, veurem que el PP sense ser la primera força governa en gairebé dos-cents. I un altre dubte raonable, si el primer partit fos un a les antípodes del “Cercle” creieu que canviarien d’opinió?

Malauradament no pas pocs canvien d’opinió en funció del seu interès. És legítim, però no es pot vestir aquesta opinió d’objectiva. Fins i tot gent que ho es habitualment, quan parla de política, d’uns i altres, sempre escombra cap a casa. Escoltant un debat i en concret una persona que aprecio molt em va sorprendre que argumentava que Junts pel Sí no havia guanyat les eleccions i en canvi després se li escapava que Barcelona en Comú sí. O una de dos, o havien perdut els dos o havien guanyat els dos.

Es cert que el sistema municipal te dos característiques pròpies, no es poden avançar les eleccions i si no hi ha una majoria, en segona votació és el cap de la llista més votada, l’alcalde. Ara bé, si no aconsegueix majoria les passa morades per fer aprovar la llei anual clau, els pressupostos. En un sistema parlamentari encara seria més complicat, doncs sense majoria des del govern hauries d’aplicar lleis aprovades per altri, que tu ni vols ni defenses.

El camí doncs és el pacte? Evidentment, de la mateixa manera que forma part aquest de la nostra vida quan podem decidir en peu d’igualtat amb altre, que tot sigui dit, en una societat desigual, no sempre es possible. Benvingut doncs el pacte en política perquè permet que les minories, tots ho som amb major o menor grau, hi siguem representades.

Ai quina por, Veneçuela i la CUP!

Qui te poder i no el vol perdre a Espanya te avui dos obsessions, que pugi electoralment Podemos i la insubmissió de Catalunya. Contra els primers l’espantall de Veneçuela ha esdevingut el tema estrella i contra el govern de Catalunya cercar la criminalització de la CUP, el seu únic aliat per aprovar pressupostos, per aconseguir posar en perill la continuïtat al procés.

S’aprofita els errors d’uns i d'altres, en el primer cas una vinculació intel·lectual i econòmica d’alguns dels seus dirigents, quan eren solament professors universitaris, amb el moviment chavista quan aquest tenia arrels revolucionaries, després de tants i tants anys en el poder de l’oligarquia a Veneçuela. En el cas de la CUP s’aprofita l’ambigüitat respecte a l'us de la violència d’una part del moviment okupa, al defensar-los de forma indiscriminada i carregant tota la responsabilitat d'aquesta a la policia.

Amb poques excepcions tindrem en el mitjans un atac constant a uns i altres que durarà, com a mínim, en el primer cas fins a les eleccions i en el cas català fins que es puguin aprovar o no els pressupostos. En aquest darrer cas s’intentarà donar per mort el procés, dividint a junts pel sí i intentant que altres forces polítiques s’ofereixin a donar-los suport a canvi, com no, que la declaració del 9N sigui paper mullat.

Espero que siguem capaços de fer el contrari del que els nostres adversaris volen, i que, malgrat les contradiccions, s’enforteixi l’aliança de Junts pel Sí i la CUP amb el pressupostos. Reforçar el govern Puigdemont-Junqueres, és la garantia d’avançar cap a la República catalana i que els nostres adversaris no se’n surtin amb la seva.

Del processisme al referendisme?

Mai hem tingut tant a prop la independència de Catalunya, mai han estat tant desconcertats a Madrid de com reaccionar, temptats entre fer que no existeix el perill i les velles formes autoritàries. Ara bé, a Catalunya com a conseqüència de l’amplitud i diversitat del moviment independentista no ens és fàcil gestionar la seva pluralitat i atiats pels qui volen posar-hi punt i final al procés, s’obren dia si, dia també, escletxes fruit dels nervis d’uns i altres.

Descartat un únic lideratge, les urnes i la pluralitat de forces així ho decidiren, el camí ha de fer-se amb un lideratge compartit. Això no és fàcil i més quan els grans poders econòmics han desertat, si és que mai en formaren part. Aquest retraïment d’una part de la dreta, econòmica i mediàtica, fonamentalment, però també política, està en el rerefons de la crisi de la seva principal força i el motiu d’una refundació sobre una part, la més menestral i popular.

El processisme en el que tant bé s’ha mogut la vella CiU, ja no és possible, perquè el moviment plural per la independència ha basculat cap a l’esquerra. Una esquerra d’ampli espectre, un centre-esquerra majoritari en la societat catalana, que va del petit empresari al jove treballador precar¡tzat. Davant d’aquest nou marc apareix però un nou factor desmobilitzador, el referendisme. Aquest sorgeix de l’esquerra, que sap traduir el sentiment de bona part de la gent de l’àrea metropolitana per a donar una darrera oportunitat a Espanya, aquella que representa minoritàriament Podemos-IU.

Bo seria el referendisme si el referèndum fos possible en un termini determinat, però el perill es com en el processisme, instal·lar-se en una promesa impossible, de moment, i viure el dia a dia en el vell i caduc autonomisme. Molts dels que hi poden creure no son enemics del dret a l’autodeterminació, ni tampoc molts d’ells de la independència, el camí per a convèncer de que és un cul de sac és obrir portes i finestres a la realitat. Realitat que s’imposarà després del 26J, quan s’imposi, més enllà del creixement de les forces renovadores, a Catalunya i Espanya, la Gran Aliança. Aleshores, punxat el processisme i el referendisme, ens tocarà moure peça: República catalana.

Una de cal i una altra de sorra

L’agressió contra l’ús de l’estelada al partit del diumenge a Madrid i la reacció popular que ha provocat, ha tapat dues resolucions del Parlament de Catalunya, al meu parer, importants. En positiu, la promoció d’una auditoria ciutadana del deute, i, en negatiu, el rebuig a la tramitació de la ILP per un nou sistema educatiu. En el primer cas es fa un avenç per la transparència i l’anàlisi del deute públic que ens llastra el present i ens dificulta el futur; en el segon cas, s'impedeix, de moment, un debat necessari, malgrat el desacord que es pugui tenir en alguns dels seus punts. En la perspectiva d’un Pacte per l’Educació, en el marc del procés constituent de la República Catalana, caldrà refer pons i fer, el que avui és, un debat imprescindible.

No és fàcil posar en qüestió el deute de les administracions, ni tants sols obrir la capça, del com i perquè s’han produït. Una espècie d’Omertà, de llei del silenci,  afavoreix que heretis com administració el que altres puguin haver malbaratat o senzillament robat. El començar el camí de la seva revisió és un pas, petit encara, però decidit a trencar aquesta llei imposada on la ciutadania sempre hi surt perdent. Un nou país, s’ha de basar en la transparència i en l’assumpció de responsabilitats.

L’educació ha estat des de sempre un camp de batalla ideològic i un instrument sovint de la manipulació política. La meva tesi doctoral investigava el lligam de la política i l’educació a l’Espanya del segle XIX. Poques coses han canviat en aquest sentit, a Espanya i a Catalunya, des d’aquell temps. Avui a Catalunya, la llei vigent és la LEC, aprovada en temps del tripartit. Amb un important consens en el parlament de l’època però amb molt poc a les aules. La LOMCE del PP ha agreujat els dèficits de la LEC i ja fa temps que es veu necessària un revisió a fons del model, cercant el més ampli consens polític i social.

La ILP presentada era una proposta de part, que ni el MUCE, ni bona part dels sindicats i moviments de renovació pedagògica no havien promogut, però representava el resultat d’una mobilització gens menyspreable que tenia al darrera, entre d’altres, el principal sindicat del professorat a Catalunya, l’USTEC. Al meu parer no es podia tancar sense debatre una proposta d’aquesta mena, s’hauria d’haver inclòs en un pacte més ampli per l’educació, admetent-la a tràmit, en la perspectiva d’una nova llei ja no autonòmica sinó sobirana.

No dono per tancat el debat, aquest continua present en les aules i en la societat, caldrà ara obrir ponts de diàleg que permetin una acció inclusiva. No hi haurà república si aquesta no te l’educació com a primer objectiu!

L’independentisme ha vingut per quedar-se.

L’independentisme es plural i aquesta és la seva principal força. A voltes, en moments excepcionals, hem d’anar units, ho hem fet i ho fem al carrer, i altres cops, més excepcionals encara, hi hem anat a les eleccions junts.  Ara bé, si l’eix nacional és clau, no és pas l’únic que marca les nostres vides. Per això, molts dels que ens sentim compromesos en un profund canvi social a Catalunya hem arribat a la conclusió de que aquest necessita de la conquesta del estat per a fer-lo possible i en el nostre cas, al no tenir-lo, en aconseguir un estat propi.

Sense una amplia aliança que transcendeixi fronteres ideològiques és impossible una tasca d’aquesta envergadura,  ho sabem tant els independentistes d’esquerres com els de dretes, els que volem un profund canvi social i els que es conformarien amb petits retocs al model existent.

Sense referèndum que permetés aclarir el camí per la prohibició activa del govern espanyol, recolzat per una amplia majoria al Congrés de diputats, ens vàrem veure abocats a usar unes eleccions parlamentaries com a succedani provisional. Agrupant-nos en dos candidatures, una d’elles, majoritària i heterogènia, Junts pel Sí, una altre anticapitalista i independentista, la CUP, amb totes les seves contradiccions, vàrem usar les eleccions com a plebiscit el 27S. 

Majoritaris en escons els independentistes formaren govern per a assentar les bases d’aquest camí cap a la independència. Quan més llarg és el camí més s’aguditzen les diferències en un govern amb competències autonòmiques on qui dirigeix les conselleries és determinant. I amb una oposició que mitjançant mocions posa el dit a la nafra constantment per activar totes les contradiccions.

L’independentisme mai havia tingut tanta força a la Catalunya Contemporània, desconec si en tindrà prou per aconseguir el seu objectiu ara, però ha vingut per quedar-se. No hi ha cap alternativa a l’estat ni a Catalunya que siguin avui capaces de generar-li una alternativa política coherent i majoritària. En el fracàs de construir un govern a Espanya hi te molt a veure. Després del 26J, sens dubte,  hi continuarà sent una peça fonamental.