Ai quina por, Veneçuela i la CUP!

Qui te poder i no el vol perdre a Espanya te avui dos obsessions, que pugi electoralment Podemos i la insubmissió de Catalunya. Contra els primers l’espantall de Veneçuela ha esdevingut el tema estrella i contra el govern de Catalunya cercar la criminalització de la CUP, el seu únic aliat per aprovar pressupostos, per aconseguir posar en perill la continuïtat al procés.

S’aprofita els errors d’uns i d'altres, en el primer cas una vinculació intel·lectual i econòmica d’alguns dels seus dirigents, quan eren solament professors universitaris, amb el moviment chavista quan aquest tenia arrels revolucionaries, després de tants i tants anys en el poder de l’oligarquia a Veneçuela. En el cas de la CUP s’aprofita l’ambigüitat respecte a l'us de la violència d’una part del moviment okupa, al defensar-los de forma indiscriminada i carregant tota la responsabilitat d'aquesta a la policia.

Amb poques excepcions tindrem en el mitjans un atac constant a uns i altres que durarà, com a mínim, en el primer cas fins a les eleccions i en el cas català fins que es puguin aprovar o no els pressupostos. En aquest darrer cas s’intentarà donar per mort el procés, dividint a junts pel sí i intentant que altres forces polítiques s’ofereixin a donar-los suport a canvi, com no, que la declaració del 9N sigui paper mullat.

Espero que siguem capaços de fer el contrari del que els nostres adversaris volen, i que, malgrat les contradiccions, s’enforteixi l’aliança de Junts pel Sí i la CUP amb el pressupostos. Reforçar el govern Puigdemont-Junqueres, és la garantia d’avançar cap a la República catalana i que els nostres adversaris no se’n surtin amb la seva.

Un desig escrit el mati del 27D

Escric aquest article sense saber el resultat de l’assemblea de la CUP a Sabadell, estaré tota la jornada al cim d’un tren, començant un curt però intens viatge de lleure, per a després començar una nova etapa a Madrid. Escric conscient que hi haurà un fort i intens debat, en el que si trobaran persones que respecto, de gent que no tic cap dubte de la seva voluntat de fer el que creuen millor pel país. Desitjo que l’encertin amb el resultat.

M’imagino que seran capaços de sortir enfortits per a continuar sent una peça important en el difícil camí de construir la República catalana. Que la seva radicalitat sumarà a una aliança heterogènia i majoritària per a fer possible un estat propi, quelcom que se’ns ha negat i se’ns nega des del sistema borbònic. Els necessitem per a fer-ho possible i de segur que els que ho saben seran capaços de convèncer als dubtosos.

Som molts els que els 27S dubtàvem entre Junts pel Sí i la CUP, una dubta que molts portarem fins agafar la papereta, però sabíem que sumaven en aquelles eleccions estranyes que esdevingueren plebiscitàries per amics i enemics. En aquests mesos m’he oposat a tots els atac dels hiperventilats que confonen la discrepància amb l’heretgia. Sabem que la CUP te els seus terminis i la seves pròpies formes de decidir.

Quan acabi la jornada, la sort estarà donada, la decisió serà clara. Jo encara, quan escric, no la se, però imagino que ens permetrà continuar el procés, que tindrem govern per a aplicar la declaració del 9 de novembre passat. Que no serà un xec en blanc, que molts i no solament ells estarem amatents a que es compleixin els acords. En definitiva mentre a Madrid hi ha la incertesa de qui governarà i el fantasma d’unes eleccions anticipades vola pel cel de la política, nosaltres avançarem decidits cap als nostres objectius.

Espero no equivocar-me.

Un article per a fer possible un somni.

L’article d’en David Fernàndez ha fet callar als hiperventilats pro-Mas i a obert la caixa dels trons dels hiperventilats anti-Mas. De fet, aquest article te la virtut de situar  el què i el com per arribar a una república catalana i em temo que això no agrada als sectaris de tota mena i condició, tant els que quan diuen no a Mas, de fet el que volen dir és no a la independència, com els que el vertigen d’aquesta fan de Mas l’únic salvador. Un cop més uns i altres fan bona la dita que els extrems es toquen.

Ara bé, l’article esmentat és tant sols una reflexió, oportuna i necessària, però que ningú s’enganyi la CUP decidirà el que cregui convenient i el que fa en David es tant sols una aportació, reflexiva i pot ser decisiva, però mai fora del debat obert en l’organització. Situa un argumentari que de segur va sortir a l’assemblea de Manresa i com un altre excel·lent article de Lluch Salellas, no volen solament vèncer sinó sobretot convèncer.

Precisament la gran virtut del moviment popular cap a la independència que a esta l’ànima i la base de la transformació de la política catalana aquests darrers anys ha estat la seva heterogeneïtat, fet que ha qüestionat els partits i la política tradicionalment aplicada en el sistema autonomista fins ara. Alguns ho han sabut veure, d’altres , fins i tot ventant-se de ser esquerra transformadora, han cregut que per a sobreviure era millor mirar cap a un altre cantó.

Espero que refem ponts, que siguem capaços de fer el necessari pla de xoc que la situació d’emergència del país necessita i que, ara i després del 20D, acumulem les forces necessàries per a fer arribar a terme el repte més important de la nostra vida. Parafrasejant en David Fernàndez, ma estesa i puny tancat!

Dues candidatures i un destí: la República Catalana

Contra la por, les urnes i dues candidatures: CUP i Junts pel Sí. Diferents però que sumen amb una contradicció dialèctica que em permet albirar una síntesi republicana que ens garanteix un nou país. No n’hi ha prou amb un pensament, ni dos ni tres...per a construir la República Catalana volem que aquest procés sigui garantia de diversitat, de que tots hi podrem viure amb llibertat i dignitat.

No tinc més que un vot, però com mai, l’he posat en comú amb molts amics i amigues. I per comentaris se que això ho hem fet molts aquests dies. Hem analitzat que convé més, hem donat voltes al vot útil, hem analitzat els pros i contres de cada una d’aquestes dos candidatures i hem arribat a la conclusió que les necessitem, a les dues.

No ens agraden les majories absolutes, però necessitem que la suma tingui amplia majoria d’escons i una clara majoria de vots. No excloc a ningú, per tant no excloc a Artur Mas com a President, però vull que es pugui discutir. Se que el més important és la lectura que es faci del resultat com a plebiscit, però no m’és indiferent la composició del govern que governarà la transició, ni tampoc les seves polítiques.

Vull que a redós de l’alegria d’haver guanyat, com espero en escons i vots, la composició del govern es faci amb llum i taquígrafs, conseqüent amb les esperances que una amplia majoria haurem dipositat en els nostres representants. Junts pel Sí i CUP, oberts a qui es vulgui incorporar, han de composar un govern provisional ampli i competent. No els deixarem sols, perquè més que mai necessitaran del suport popular.

Res serà igual, res se semblarà als governs autonòmics que hem tingut, per que mai cap govern català haurà tingut la tremenda responsabilitat de dirigir-nos cap a la independència.  

Pça. Independència i Fontajau: dos mítings i un destí.

En aquests darrers anys he participat en més mítings com orador que com espectador, la meva companya m’ha fet aquesta observació tot tornant de Fontajau quan em veia amb un posat pensatiu, de fet em sentia com desubicat. I li he tingut que donar la raó. Quan escoltava els oradors, pensava: Hauria de dir... això que ha dit s’havia de dir... ho ha clavat... ho he trobat impostat i poc creïble...i un llarg etcètera de missatges que em venien al cap. M’ha costat no participar directament en aquesta campanya, però a tres mesos de deixar la militància no m’he vist amb cor de fer-la amb altri malgrat propostes que agreixo.

A la plaça Independència no em sentia pas malament, em va agradar especialment la intervenció de l’Anna Ball-Llosera i, com no, la del David Fernàndez. Però la cultura cupaire no és la meva, al menys fins ara. I em sentia com un concu en una festa de gent molt més jove. Si, es cert, i havia gent de totes les edats, però predominava el jovent, per cultura i estètica força diferent a com soc i semblo. Valoro com son i que fan i em sento políticament molt i molt proper, però...

A Fontajau, amb Junts pel Sí, l’estètica i l’edat, predominant, era diferent, molt diferent. Clar que hi tenia coneguts, saludats i fins i tot amics i amigues, però tampoc m'hi sentia del tot còmode. Em direu, clar hi havia molts convergents i tu...cert, però no he estat mai un sectari, a més penso que hi predominava la gent d’ERC i sobre tot una majoria sense partit que han estat la base de les mobilitzacions de l’ANC. Per tant malament no m’hi trobava, però...

Les intervencions a Fontajau...de tota mena. Cal dir que soc fan de l’Anna Caula, m’agrada la serenitat i la sinceritat que traspua. Bones les de l’Oriol Junqueras i l’Artur Mas, dos grans professionals. Entranyable pel sentiment i la convicció la del Lluís Llach. Excepcional la del Raül Romeva. Bé, em direu que em cega l’amistat, es cert que ho som i no me’n vaig estar de donar-li una abraçada, però realment es un magnífic orador i un gran polític.

Rumiant, he vist que em faltaven els que han estat els meus fins fa tres mesos, he pensat que haurien d’haver estat en un o altre dels mítings, aportant el seu bagatge a la causa comuna de fer un república catalana i m’hauria trobat plenament a gust, però han preferit jugar a una altre lliga, han cercat altres aliats i m’ha quedat un gran buit. Que solament omple en part la gent d’un i altre míting. Aquests tenen i volen el mateix destí que jo, sense escales innecessàries, i amb ells  no solament votaré sinó que m’implicaré en el propers mesos per a fer possible el nostre somni compartit, la Catalunya independent.

24M: La caiguda d’ICV-EUiA i l’ascens de la CUP a Girona.

Aquest darrers anys la Núria Terés i jo mateix hem coincidit molts cops amb els regidors de la CUP, ha estat una hàbil maniobra nostre per a perdonar-nos els pecats d’haver governat la ciutat amb el PSC i ERC? Alguna cosa he llegit, però res més que judicis d’intencions ho poden avalar. En canvi aquest posicionament entronca amb el model  de ciutat que creiem, que possiblement compartim, malgrat ens diferenciem en actituds i amb més d’una proposta concreta.

Es diu també que no hem fet autocrítica dels nostres vuit anys al govern de la ciutat, alguns ho matisen, tot situant la paraula “prou” d’avant d’autocrítica. Reconec que estem orgullós de la feina feta en polítiques socials, en la creació del centre jove de salut, en el reforçament dels serveis socials, de la Sopa i del centre de distribució d’aliments i d’altres iniciatives que s’han consolidat. Del model de ciutat educadora i de les escoles bressol públiques. Del model de reciclatge i de l’acció mediambiental.

Però també he reconegut que hem aprés dels errors al governar si no tens l’hegemonia i que hem comés profunds errors al acceptar propostes que no compartíem però que eren majoritàries en el govern en el que participàvem. Assumeixo els errors i no defujo responsabilitats. Però això no treu que els errors si es rectifiquen, per que ens hem mullat, ens donen lliçons per a governar d’una altra manera, saben que per a governar les esquerres ens caldrà sempre coalicions.

La CUP ha fet una gran feina aquests anys i els resultats del 24 ho avalen, felicito als antics i nous regidors, no discuteixo que avui representen l’esquerra transformadora hegemònica a la ciutat, s’ho han guanyat. Però aquesta nova capacitat, al meu parer, s’ha d’usar per a transformar la ciutat, la societat. És possible que ser al govern no sia suficient, però es imprescindible. I això vol dir obrir-se al diàleg amb els altres, els més propers, que pel fet de ser els altres son amb moltes coses diferents de tu. Si el fons i els objectius son comuns, paga la pena el risc.

Lamento que la Eugènia no sigui a l’ajuntament, les nostres equivocacions, sens dubte, no ho han fet possible i també el sistema electoral del 5% que va perjudicar a altres, altres cops. Ella liderarà, en la nostra coalició a la ciutat, els canvis necessaris que haurem de fer, continuarem des del carrers fent coses, més i més ben fetes, i tindrem la ma estesa, no per oportunisme sinó per la convicció de que sumar opcions diferents per un objectiu comú és el millor camí, pot ser l’únic camí.

Brindis familiars i converses polítiques!

Dies de compartir taula per Nadal, solstici d’hivern o yule, tant plural la conversa com els noms d’aquestes festes. De política sempre n’hem parlat a casa i per aquestes dates. Recordo el brindis del meu avi matern durant anys i anys. “L’any que ve, democràcia!”. Va morir sense veure-la.

Aquest any el tema estrella ha estat Podemos. Entre l’esperança i la malfiança. Cal dir que en el meu àmbit familiar el ventall polític es limitat i l’àmbit territorial es circumscriu a Barcelona, Tarragona i Girona, però es viu amb molta tolerància i esperit crític. Interlocutem els propers a ICV, CUP i darrerament la irrupció de Podem, endolcit per Guanyem, que és on més coincidim i hi tenim més punts en comú. Pot ser per tot això no es menys apassionat i cerquem arguments i hipòtesis de tota mena per a portar l’aigua al nostre molí respectiu.

Després de donar-li moltes voltes i de forma unànime hem arribat a la conclusió que Podemos es una bona noticia per a Espanya. Per a Catalunya, bé, ací no hem estat unànimes. No es malavinguda, però no és de bona ubicació en clau Madrid estant. Si la prioritat es la destrucció del sistema de la segona restauració, del bipartidisme corrupte, no hi ha dubtes i no pocs dels que en sentàvem a la taula votarien Podemos a les generals.

El problema i la discrepància venia en la supeditació a la política espanyola que la irrupció a Catalunya d’aquesta força política ens podria portar en el proper període polític, sense acabar el que ara ens preocupava la lliure decisió de que Catalunya esdevingui un estat, si s’escau independent.

Hem estat en la nostra conversa probablement un exemple del que ha succeït a les llars, al menys les que fan de la política i la preocupació pel futur del nostre país tema de conversa habitual, d'aquells que viuen entre el rebuig al present, autoritarisme i corrupció, i la incertesa pel futur.

Girona, ICV-EUiA i La CUP: no li diguis amor si el que vols dir es sexe.

No hauria escrit aquest escrit si no hagués llegit el post del meu amic Jordi Navarro. Ell és de la CUP i jo d’ICV, li tinc confiança i en aquests anys a l’ajuntament hem coincidit no poques vegades o millor dit poques vegades no hem coincidit.

No faré un anàlisi, com ell fa de l’ajuntament des del 1979 fins ara, tot i que penso que és sovint superficial i injust, cosa que no és ell de natural. S¡ cal ja el faré.  Però, la política de Girona, com la de pràcticament tot el país ha estat hegemonitzada fins ara pel PSC/CiU, l’espai per als altres ha estat escàs i sovint sense trencar aquesta hegemonia, però s’han fet coses al carrer i a l’ajuntament que no es poden menysprear  tant facilment. Queda molt per fer, hem entrat en un moment que moltes coses poden canviar, i al meu parer cal que hi posem tots el coll.

No seré jo el qui negui els errors i probablement n’he fet un grapat, però mai he mirat des de la finestra si calia implicar-me al carrer o darrerament en una institució tant necessària i propera com l’Ajuntament. I això ho he fet amb la gent d’ICV-EUiA, no solament, tot i que a voltes gairebé sols.

Si algú, doncs, avui no vol la unitat, o millor dit creu que s’ha de fer al seu voltant, bé, es legítim que ho faci. Però que no es tiri merda sobre els altres malgrat sigui per amor. Si es vol exercir el poder en solitari, si el que es vol es sexe, i el poble vol, fet imprescindible, endavant. Però pot ser que el temps posi a cadascú en el seu lloc i les equivocacions que alguns ja reconeixem pot ser també seran noves equivocacions d’altre per reconèixer.

Salut i bon treball.

La reunió d’avui Ajuntament - representants polítics sobre el Tren

El camí encetat avui amb la reunió a l’Ajuntament dels portaveus municipals i amb els diputats i senadors que representen la circumscripció de Girona a las dues cambres del Parlament espanyol ha estat positiva.

No serà gens fàcil el camí i posarà en tensió els diferents partits si no se n'adonen que cal aparcar els morts de l’armari i no caure en el "i tu més"!

Perquè de morts a l’armari del PSOE n’està ple. No estava feta una adjudicació clau per al TAV. Per fi s’adjudicarà la connexió TAV- estació vella en un proper consell de ministres (23 o 30 de març), això vol dir que fins d’ací un any no estarà acabat,  trens de prova l’abril 2013 i, si tot va bé, trens regulars el juny del 2013.

Font: fotonotícies.cat

Però el cop més dur és que no està redactat el projecte constructiu del tren convencional, si es confirma, és a dir, si en Morlan no se l’ha emportat a casa seva l’esmentat no-projecte, endarrerirà molt, millor dit, molt i molt! les obres del convencional. És un escarni als que en l’anterior govern municipal se’ns havia dit que s’estava redactant, o fins i tot recordo una conversa amb l’anterior alcaldessa que em va dir que l’havia vist, se’ns queda cara de tonto.

No gens menys es posarà a prova el pes del nostre Ajuntament en la política general i els interessos econòmics que la dirigeixen. Avui per avui el lobby gironí està per construir si és que és possible.

La incapacitat de la política gironina i de l'anomenada societat civil, bàsicament representativa de gremis professionals i sectors econòmics, per a desbloquejar l’obra interminable de la NII, no ens dóna gaires esperances... Però dels errors se n'aprèn!

Tot fa pensar que aquest primer pas haurà d’anar acompanyat d’altres que embolcallin la nostra sensata reivindicació de no retardar les obres del convencional en el seu pas per Girona.

He proposat alguns punts en aquest sentit i s’ha acceptat que ens constituíssim com a mesa permanent i que com a mínim ens reuníssim cada dos mesos; i que quan anem a Madrid a veure la ministra celebrem una reunió extraordinària de suport.

Bé, continuarem lluitant en aquesta "història interminable".

Crònica d’un Ple, vigílies del 20N

Foto: El Punt Avui

M’he compromès a fer una crònica desprès de cada Ple,  quan encara és recent el record del que ha succeït. És un bon exercici per a reflexionar i compartir les impressions que has sentit des de l’escó.

Les eleccions del 20N planaren en l’estat d’ànim de més d’un portaveu.  Jo era partidari de posposar-lo al menys una setmana, res d’urgent ens obligava a realitzar-lo ahir. Però no vam aconseguir la unanimitat necessària.

El nerviosisme electoral, al meu parer, es va fer palès al començar el Ple amb una excessivament dura i emfàtica  intervenció de la portaveu del PSC sobre els canvis en l’organigrama de direcció de les àrees, en la sobre actuació de la portaveu del PP en la discussió de la moció sobre el Pavelló de la Devesa i al final quan el regidor Ceide va absentar –se del Ple molest per un tuït de l’Alcalde. En aquets darrer cas penso que l’Alcalde s’hauria de disculpar, més enllà del redactat, per la forma i el lloc.

De les propostes del govern cal ressaltar l’obertura formal de la desclassificació del vial de les Hortes de Sta. Eugènia com a resultat de la moció que vàrem presentar en el ple d’octubre, s’ha fet de forma ràpida i cal felicitar-se’n. Poca cosa més.

En quan a les mocions nosaltres vàrem presentar-ne una per aconseguir que AVERTIS, concessionària de l’AP-7, o en els seu defecte el govern de l’Estat compensin al nostre Ajuntament i als altres per on passa l’Autopista pels IBIs no abonats. Agafant-se amb una llei pre-constitucional de 1972, una concessionària amb més de 650 milions de beneficis el 2010, s’escapen del principi d’equitat i ni paguen el que els altres ciutadans estan obligats a fer. Acord unànime que espero porti a bon port aquets iniciativa.

El PSC va presentar una moció curiosa perquè, si tots estàvem d’acord en el fons, fer un pla d’ocupació i formació pels joves de la ciutat, com aquest formava part de l’acord PSC-CiU de començament del mandat la Nuri Terés va deixar en evidència que els pactes a dos haurien de tenir solucions a dos.

La CUP en va presentar tres, de dues res a dir, malgrat que situaven temes que ja estem d’acord una majoria i pot ser no calia una moció, però votàrem a favor i endavant. La tercera, en solidaritat amb els expedientats per una manifestació antiracista a Salt, em deixà trist.

Ho explicaré, em sento totalment solidari amb els ciutadans de Salt que lluiten contra la deriva xenòfoba d’alguns sectors polítics locals i considero la visita del  president de  PxC provocadora i motiu de protesta. Ara bé, la redacció no permetia l’aprovació tal i com es presentava, els nostres vots els tenien però eren insuficients. Unes petites modificacions hauria permès, crec, una majoria per aprovar-ho. Per l’actitud dels ponents d’alguns dels que sostenien una pancarta em va semblar que tants se’ls hi donava. Això em va posar trist perquè el sectarisme és una malaltia que massa sovint ataca als que es consideren representants de l’esquerra transformadora, i no critico tant sols, ho dic per experiència.

De les preguntes ja en parlarem, vull ressaltar, però, la que vam fer sobre la modificació del ROM. Varem proposar que es modifiqués de moment el punt concret per a que puguin participar les entitats, si refer tot el ROM ens alenteix aquest tema. Per la resposta de l’Alcalde espero que ho tinguem en el proper Ple.

Moció pel tancament d'Ascó I

La moció d'ADIF en el ple

Lliçons del darrer Ple Municipal

Quines lliçons es poden treure del segon Ple ordinari d’aquest nou mandat sorgit de les darrers eleccions municipals?

En primer lloc al govern en minoria de CiU li ha agafat el gust de portar una “L” a l’esquena, continua en pràctiques, qualsevol demanda o retret a una actuació o “no actuació” te la resposta programada: "portem setanta dies, els altres governs anteriors portaven molt de temps, cal esperar, ja farem..." Un pensa però que si has portat molt de temps a l’oposició i has observat, criticat i proposat abastament en aquests anys hauries ara d’arribar amb l’alforja plena d'idees i propostes... però no, sembla que caldrà esperar. Esperar a tenir un Pla, una fulla de ruta que permeti treure l’entrellat de què, sobre el que estant desfent en polítiques socials, mediambientals... que no és poc, i volen construir quelcom. Va dir ahir l’alcalde que el farien, òbviament amb un altre nom. Coses del ”Canvi”.

L’oposició continua amb la seva heterogeneïtat. Però hi ha temes en els quals anem avançant.

El PP, més ben dit dit la Concepció Veray, que assumeix tot el protagonisme, ha esdevingut el quart mosqueter del govern, com una reencarnació de D’Artagnan surt en defensa de CiU. La combinació no funciona quan surten les contradiccions en les polítiques de defensa de la nostra nació on els seus punts de vista són antagònics amb els de govern i tots nosaltres. Han trobat però, de moment, un sistema molt particular: gestos que són com focs artificials i després es piquen l’ullet com si res hagués passat.

El PSC, també és cada cop més la Pia Bosch. Costa ubicar-lo i ubicar-la. L’oposició es molt dura i li deu sobrar molt de temps sense cap responsabilitat. Això fa que sorprenentment encetéssim les mocions ahir, la que parlava de les compensacions d’ADIF i la que reclamava un referèndum pels canvis exprés a la Constitució, amb un atac sense precedents d’aquesta portaveu contra els ponents, la NÚria Terés i jo mateix. En el cas de la primera la prova del nou foren els segons que va durar la intervenció del portaveu govern de CiU tot dient que subscrivia la intervenció del PSC. No saps si van o vénen, si parla la Tinent d’Alcalde, càrrec atribuït com a cap de l’oposició nomenada pel govern, o l’opositora i aspirant a l’alcaldia.

La CUP i nosaltres crec que estem fent un exercici d’acostament en els temes que preocupen als ciutadans. Entenem que cal fer una oposició propositiva i que més enllà del que ens diferencia, ja hi ha espais per això, i se'ns demana unitat d’acció i fermesa. En aquesta línia nosaltres volem seguir. I te els seus fruits: el Ple va aprovar totes les mocions que vàrem presentar conjuntament o que vàrem recolzar, amb l’excepció de la d'ADIF on funciona la “Santa Aliança” del PSC-CiU.

Ser bona persona és ser intel·ligent

Vivim temps de pors i silencis, la por d'equivocar-nos, el temor a que ens etiquetin de poc realistes. Sembla que defensar una societat, una ciutat on la pobresa no ens deixi indiferents, és de romàntics o encara pitjor: que acabem pensant que els pobres ho són perquè s’ho mereixen.

En defensar l’acció social en temps de crisi, per invertir quan menys tenim en els que menys tenen, m’he sentit etiquetat de “bonhomia”, concepte que s’afegeix al de “bonisme” en el que un concepte positiu -bo- esdevé tot el contrari i s’assimila a ximple.

Sense aquest context no entendríem que tanta gent, bona gent, se’n desentengui dels altres.

Jo els hi retorno l’adjectiu qualificatiu i el torno substantiu. Ser Bo, bona persona, és ser intel·ligent, perquè amb el que està plovent no ens en sortirem sols. No ens en sortirem amb desconfiança i deixant fer als que més recursos econòmics i menys de morals tenen. Cal que la bona gent els hi plantem cara.

No podem deixar que desmuntin el que tant ens ha costat de fer: la salut, l’escola, les polítiques socials i mediambientals. Mai ho reconeixeran, per a ells són efectes col·laterals no volguts, però com en la teoria dels vasos comunicants: t’han de treure per tal que ells puguin tenir més. En aquest cas treure a molts per a uns pocs. Sense deixar-nos temps a pensar, bombardejant-nos amb missatges conformistes i desmoralitzadors.

Us comentava fa poc el cas del centre de dia per a gent gran i els pisos assistits que ara el nou govern municipal no vol fer. Si no parem la política de deixar de fer vindran després retallades a la tele-assitència, a la “Sopa”...

En cap programa electoral, en les darreres municipals, es deia això. No ho hem de permetre.

Moció de la CUP pel Trueta del passat 26 de juliol

Celebro que l'alcalde va recollir la nostra proposta de crear una comissió de seguiment amb els grups municipals, la Generalitat i el comitè d'empresa per tal que l'ajuntament faci un pas endavant pel futur del Trueta.

Vàrem donar suport a la moció.

Girona ciutat per la diversitat sexual

Vídeo del ple del passat 26 de juliol amb la intervenció de la Núria Terés durant la presentació de la moció de Girona com a ciutat per la diversitat sexual presentada per la CUP.

Vàrem votar a favor i no podia ser d'una altra manera. La moció tal com la presentava la CUP es va rebutjar amb els vots en contra de CiU i el PP i l'abstenció del PSC.

Crònica del darrer Ple, des del meu escó

Un ple dens amb votacions contradictòries com ho són les aliances de geometria variable que ha decidit el nou alcalde per tirar endavant el seu govern en minoria.

Més enllà dels temes de tràmit ens vam posicionar davant de l’anomenat PxG, un mini Pla de ciutat que recorda com una fotocòpia descolorida el Pla que en Quim Nadal va liderar ara fa un grapat d’anys. Vam argumentar la necessitat d’un Pla que abasti l’àrea metropolitana, que comenci per un pacte d’alcaldes, que defineixi un projecte participatiu i engrescador. Desgraciadament les cartes estaven marcades i el quatripartit,  CiU+ PP i PSC, feren sentir la seva majoria.

Curiosa l’actitud de la portaveu del PP que esdevingué una mena de guarda jurat del govern, de fustigadora de l’oposició.  Pot ser un clàssic d’aquest mandat, eterna aspirant, o si el PP guanya les eleccions a Madrid canviar d’aires.

Les mocions marcaren la segona part del Ple: la més treballada la de participació que va sortir per unanimitat, no sense uns moments de confusió atiats pel PP que volia convertir uns defectes de forma perfectament subsanables  en motiu de croada conta CUP i ICV-EUiA. Però bo és el que bé acaba.

De les dues presentades per la CUP poca cosa en va sortir, aquest cop l’aliança amb geometria de dreta (CiU i PP:13 vots) ho va fer impossible. Em queda però un regust que em porta a pensar que aquesta mena de mocions s’han de portar més treballades i consensuades si no volem que siguin solament un gest.

En la de la LGBT solament aconseguírem una transaccional que permet que en la Comissió Ciutat Igualtat es pugui treballar en aquesta perspectiva, però podíem haver avançat més. Ho sento per la representació de les entitats de gais, lesbianes i transexuals presents en el Ple.

Cert és que sobre el Trueta l'alcalde va recollir una proposta que li vaig fer per crear una comissió que estudiï i proposi alternatives per aconseguir la construcció del nou Trueta en un període raonable.

I la darrera, la referent a l’aeroport presentada a l’últim moment pel PSC no va prosperar. Malgrat alguns defectes de forma i omissions li vàrem donar suport, però deixava prou interrogants per tal que CiU trobés fàcil sortir-se’n per la tangent amb el suport, com no, del PP.

De les preguntes que vam fer i les respostes en parlarem un altre moment.